Comença l’any i un es fa milers de plantejaments per al proper any, bons propòsits que ens conduiran a moments bons i moments dolents, molts dels nostres desitjos acabaran als llimbs. Quan mor un any un es fa també un plantejament tipus: carpe diem. Són quatre dies i s’ha de viure al màxim com ho fan els personatges de la comèdia teatral “Un cop l’any”: Pilar i Josep. Interpretats per Mar Ulldemolins i David Verdaguer. Al teatre Poliorama.
Josep és un tipus corrent, una mica malastruc i una màquina sexual, ple de vitalitat, que té una nit “boja” a la Rioja amb Pilar, mentre Peret sonava cantant “borriquito como tú”. S’enamoren i els dos estan feliçment casats, se senten culpables, però s’apliquen la dita popular: un cop a l’any no fa mal. Una infidelitat petita de 24 hores un cop l’any, en la mateixa habitació, al mateix hotel.
Pot existir una història paral·lela al matrimoni que funcioni com un matrimoni? De donar resposta a aquesta pregunta va “Un cop l’any”, la tragicomèdia de Bernard Slade (1930). La cursa d’Slade està lligada a sèries de televisió i obres de molt èxit a Broadway. El gran encert d’aquesta versió és la intel·ligència de l’adaptació a la nostra història més recent, la comèdia, la signa Àngel Llàcer i el traductor i adaptador és Hèctor Claramunt, que no es conforma amb una reconstrucció de museu anacrònica fixada en la història dels Estats Units, sinó que la trasllada a la realitat espanyola, es fa un repàs als anys de democràcia des de 1975 fins al 2000, aquest és un punt important gràcies a les imatges i la selecció dels temes musicals, personatges històrics i frases significatives que han marcat els 25 últims anys del segle passat. L’exercici d’història sentimental encaixa perfectament amb l’espectador que ràpidament empatitza amb els personatges i la seva història sentimental. Són éssers tendres, indefensos, atractius, divertits, innocents i plens de l’encant de la norma. Aquesta tragicomèdia és un viatge a la nostàlgia des del retorn del president Josep Tarradellas fins als Jocs Olímpics de Barcelona. Enmig d’aquest remolí històric la història sentimental d’una parella amb fills i les seves circumstàncies, la caiguda de la primera dent fins a un part en directe, tot pot ser possible en aquesta habitació on Josep toca el piano o fa de llevadora al ritme d’Alaska y Dinarama, Miguel Bosé o Madonna. En l’original la història transcorre entre 1951 i 1977 i es compten els fets que van formar part dels nord-americans, els enamorats passen de l’humor al melodrama, hi ha notes socials que en l’original fan un repàs de mig segle d’història americana, l’èxit de públic i crítica va ser fulminant. Se n’han fet moltes versions i adaptacions, entre elles és útil després d’haver anat al teatre veure la pel·lícula de Robert Mulligan de l’any 1978.
David Verdaguer interpreta un comptable casat amb tres fills que troba la seva mitja taronja en la Pilar, dues persones que no es coneixen de res i es troben i es lliuren a la disbauxa del desig, la força de la passió és el que els uneix al principi, després es teixeixen els fils dels sentiments. Pilar un cop l’any fa un retir espiritual a la Rioja i quan surt a dinar al restaurant es troba amb el Josep. Ella viu a Santiago de Compostel·la en un piset, una televisió Grundig i un marit perfecte. A poc a poc la Pilar voldrà créixer com a persona, anirà a la universitat, muntarà un negoci i voldrà reivindicar el paper de la dona en la nostra societat masclista. Sens dubte, una peça per veure més d’un cop l’any.
