Avui celebrem la diada de difunts. Començaré citant la darrera pàgina de La Vanguardia. Entrevistaven en Franz Ostaseski, el fundador d’un centre budista especialitzat (a EUA) a facilitar cures pal·liatives. Amb una visió totalment positiva, forma personal sanitari a la clínica Mayo de Minnesota. Als 19 anys, ja era orfe (de mare i pare). El dolor el va capgirar en regal. Llavors, es va voler apropar a la mort, ajudant els qui la veuen molt a prop. No cal dir que aquest voluntariat l’omple i li aporta satisfacció plena. Tot i semblar un contrasentit, l’hora de l’adéu esdevé un mestratge imponent. Fins i tot, gosa afirmar que també rep ensenyaments dels malalts terminals.
La vida demana sentiments, cor, contacte, saber escoltar, mirar als ulls, parlar poc, donar la mà, fer-se proper a l’altre. Per contra, a la tardor de la vida, la mort ens suggereix com viure una vida en plenitud. És una llàstima creure que, amb aquest fet, tot s’acaba… Tanmateix, si un ha estimat sempre trobarà motius per a l’esperança. No s’hi val abandonar-se en el desencís o en la por al dolor.
Si tinguéssim el do de la immortalitat, la vida perdria bona part del seu encís. Per tant, és això el que fa preciosa la vida. Ja no es tracta de deixar-te portar -sí o sí- per paraules buides. Vinguin d’un capellà o d’un curandero… El ritme trepidant de la nostra existència no ens dóna massa oportunitats de fer un estop. D’ací uns dies, farà catorze anys exactament que ens va dir adéu un dels grans poetes de la mort, en Miquel Martí i Pol, l’anomenat poeta de Roda. D’ell són els versos que em permeto transcriure: "Un dia qualsevol foradaré la terra / i em faré un clot profund / perquè la mort m’arreplegui dempeus, reptador, temerari / Suportaré tossudament la pluja / i arrelaré en el fang de mi mateix… No giraré mai més el cap / per mirar enrere"… O bé: "Parlo de la mort tal volta / perquè és allò que tinc més viu i pròxim / per no caure en subtils pedanteries / que, fet i fet, no porten a cap banda"… Quin gran home! El rerefons i la fondària dels seus arguments esdevenen motiu de vida i esperança. Convido a llegir-lo habitualment. N’aprendrem força.
Un cop dit tot això, faig un record ben sentit envers tots aquells que ens han deixat. Que la seva llum ens il·lumini i ens ajudi a veure-hi clar.
