Panoràmicament, fa massa mesos que dura el sarau. Si ho volgués concentrar en clau històrica, retrocediria el rellotge setanta-set anys. Concretament, el quinze d’octubre de 1940, data d’afusellament del president Companys. De tota manera, en un intent de suggerir vies de sortida, vaig al deu de juliol de fa set anys. El lema d’aquella allau de gairebé un milió i mig de persones fou: "Som una nació. Nosaltres decidim". La guspira, l’encengué el Tribunal Constitucional, en carregar-se el text de l’Estatut de Catalunya, aprovat pel Parlament. El que sí que hi havia era total unitat d’acció: tots els partits polítics de l’arc parlamentari (llevat dels dretans PP i C’s), sindicats i gairebé mil sis-centes entitats ciutadanes de tota mena i perfil o orientació.
Confesso que aquella ha estat l’única vegada -en ma vida- que he anat a fer pinya (o, tal volta, embalum) en una manifestació. El meu objectiu era fer un treball de camp, a partir del contingut de les pancartes exhibides. Sabeu què deia la primera que vaig recollir amb la meva càmera?: "Força, Holanda!"… L’endemà/tarda, a Sud-Àfrica, se jugava la final de la Copa del Món de futbol, entre "la roja" i els orange del país de les tulipes. Una manera de confondre conceptes. A banda que aquell desig absurd no va reeixir. L’únic gol, el marcà un jugador de Can Barça: n’Iniesta.
A hores d’ara, em sento com encallat en un carreró sense sortida. Tot un atzucac, que espero que no es converteixi en estimbada. M’embolcalla un cert engarrotament. El vull definir amb una amalgama de sensacions difícils d’expressar. Així faré servir una rècula d’adjectius del diccionari: preocupat, neguitós, poruc, nerviós, intranquil, desanimat, espantat, sorprès (no pas corprès), al·lucinat, pensatiu, astorat, petrificat, alarmat, embogit, esparverat, difús, tèrbol i foragitat. Sense voler, segur que encara me’n deixo un cabal de molts més. Tampoc no sé quin és el percentatge específic de cadascun d’ells dins el conjunt de la meva percepció íntima i personal. Des d’ací, em voldria afegir a la llista de gent que -d’una o altra manera- fa dies que insisteixen en la necessitat del pacte/diàleg. No essent així, les coses encara es poden entortolligar més. A l’ extrem que arribem -sense voler-ho- a un estat de desgavell estrambòtic. Si us plau, Mariano & Carles (o Carles & Mariano): atureu el tren!
