Avui, aplico una metàfora del joc de cartes. Podria/voldria dir que tinc un conjunt guanyador. Fa quatre dècades que es van signar els famosos Pactes de la Moncloa. Uns acords entre Govern espanyol, partits amb representació al Congrés dels Diputats, associacions empresarials i el sindicat CCOO. Amb un IPC desbocat, cercaven un doble objectiu: establir un marc d’estabilitat al procés de transició política i fixar bases adients en política econòmica. En aquell entorn, la conjuntura financera internacional derivada de la crisi del petroli de 1973 ben bé ho havia posat tot potes enlaire…
….Actualment, la situació caòtica es deriva d’una culpabilitat compartida. L’adjudico, en la mateixa mesura, a dos presidents entossudits i entestats a contemplar-se el propi melic. El de la Moncloa -per inacció- ha deixat podrir un tema problemàtic. Deuria pensar que s’encarcararia "per se". El de la plaça de Sant Jaume, tot deixant que les seves funcions i decisions les hi maneguessin -de facto- els deu cupaires. Encara em costa d’entendre i acceptar el paper jugat per dues entitats -per a mi, del tot alienes al marc polític- com ANC i Òmnium. S’han fotut en camisa d’onze vares. A l’extrem -totalment rebutjable- de prendre’s (el d’allà) la justícia per la seva mà. Per contra, agafat a contrapeu (el d’ací), que cada cop s’enroca més. Per tant, entenent en certa manera l’escac i mat final. D’alguna manera, només han emmerdat més la troca.
On pretenc arribar? Malgrat que algú em retraurà l’argument esgrimint que defenso la tesi del "cualquier tiempo pasado fue mejor", no vull anar enrere com els crancs. Però tan difícil fóra reproduir una versió autonòmica -que no pas federalista- d’aquells pactes de 1977? Fins ara, no em puc pas queixar de com visc. Em sento feliç i content al meu entorn…
En el pitjor dels casos, no m’agradaria -totalment a contracor- haver de prendre decisions semblants a les més de set-centes empreses que han cardat el camp de casa nostra. Fa ben pocs dies, vaig poder conversar amb un marroquí que fa més de trenta anys que està totalment integrat a la nostra ciutat. Em venia a dir que estava esporuguit per la situació política. I que no podem ni imaginar-nos el que ens pot caure al damunt…
Tant de bo que, entre una cosa i una altra, no hàgim de lamentar greus errors!
