Tal dia com avui, fa quaranta-sis anys, en Pau Casals va fer un gran discurs a la seu de l’ONU. El seu contingut fou un cant a la pau, palesant la seva ferma catalanitat. "I’m a Catalan" fou la frase inicial i que millor identifica el text del mateix. El llegí en pronunciar l’himne de les Nacions Unides, que ell mateix havia compost. A més del discurs, hi va interpretar -al violoncel- el "Cant dels ocells". Una encisadora cançó tradicional catalana que popularitzà arreu de tot el món. Una melodia que, com deia ell mateix, naixia de l’ànima del seu poble i que tocava com un cant de pau. Quin gran diàleg establí amb tota l’audiència que omplenava l’immens auditori de la institució! "Deixeu-me que us digui una cosa. Sóc català. Catalunya és una regió d’Espanya. Catalunya ha estat la nació més gran del món. Jo us n’explicaré el perquè. Va tenir el primer Parlament. Molt abans que Anglaterra. Va tenir les primeres Nacions Unides: al segle XI les autoritats catalanes es van reunir en una ciutat de França (llavors Catalunya) per parlar de pau. Pau al món i contra, contra les guerres, la inhumanitat de les guerres… Això és justament Catalunya." Rellegint-lo se’m posen els pèls de punta. Amb més motiu, veient que, a hores d’ara, tot està en situació d’autèntic desgavell. La culpa la reparteixo -en principi- als dos presidents (Rajoy & Puigdemont). Al cinquanta per cent compartit. Sense oblidar-me de llurs ministres, consellers i assessors. Sento ésser tan salomònic. Però em pregunto quina és la primera tasca d’un governant. Em permeto recordar -i crec que no dic cap bajanada- que s’escau a servir el poble. Algú em pot dir/rebatre si convinc que, fa massa mesos, això sembla teoria ultracelestial? Molts parlen de diàleg, però pel que dedueixo deurà ésser de sords. No ho puc analitzar d’altra manera. Em baso en fets.
Hem convertit l’entorn en una Torre de Babel. Cadascú parla el propi idioma. Ací, retorno a la bonhomia d’en Pau Casals. Parlava un idioma universal. La música seda. Dóna serenor. Apaivaga rauxes. Ajuda a meditar. Destensa musculatures. Enfila perspectives i capgira esquemes. Em quedo curt i se m’entén el sentit de la paraula. La mediació, la pot apropar qui sigui. Pel diàleg, no cal complicar les coses. S’ha d’obrar amb seny. No driblant el contrari amb respostes ambigües. És kafkià l’absurd de l’epistolari.
