Encara retronen els timbals i les cassoles del procés sobiranista. No s’han apaivagat les remors del rierol. L’aigua seguirà corrent, tot i que probablement amb menys embranzida. Cal arrelar més allò que en diríem els fonaments. No tot són flors i violes. Sense deixar covar l’arròs, cal que el plat presenti un major grau de consistència.
Amb ganes d’ampliar el ventall de temes, una nit passada escoltava la veu del meu coixí. Ha estat d’aquesta manera que m’ha vingut a la memòria una tesi del que jo anomenaria psicologia d’estar per casa. Els humans acostumem a ésser summament cruels. En batejar una persona -més ben dit, quan la volem estandarditzar- jo sempre dic que tenim tres àmbits on tothom es manifesta tal qual és. De manera metafòrica, ve a ésser com si es despullés interiorment. No són altres que el joc, la taula i el cotxe. M’explico…
Hi ha gent que no accepta -de cap manera- perdre. Ni tan sols jugant a boles o en un entrenament. S’enfaden de manera ferotge i acostumen a anar-se’n de l’olla. L’espectacle que donen fa vergonya.
En qualsevol àpat (esmorzar, vermut, dinar, berenar o sopar) s’ha de mantenir un to de bones maneres. El que a l’època escolar, quan era un marrec, catalogaven d’actituds: conducta, aplicació i urbanitat. Tanmateix, l’exemple de fer un rot esdevé una fórmula de fer palesa una forma de cortesia. Això passa en algunes tribus esquimals i altres dels mars del sud. Vull pensar que se m’entén el sentit de la paraula.
No pretenc exaltar alguna ment retorçada i febrosa. Els darrers moments polítics del país, emperò, em permeten la llicència d’afegir una nova espècie en aquest trípode d’entorns: aquells que es deixen manipular i fan de ramat. Amb poc o nul criteri propi i al paire d’ésser tombats amb una mínima ventada.
Aprofito l’avinentesa per proposar que facin un autoexamen de consciència. Lluny de la rauxa de qualsevol hooligan futbolístic, han passat prou dies com per replantejar-se qüestions importants. De manera lliure. I, per damunt de tot, comptant -sempre i abans- fins a tres.
