Avui, justament, som a l’endemà passat del dia que havia d’ésser el súmmum. Això era el que ens havia venut el govern català i els seus escolans. Em refereixo a Òmnium, ANC, AMI, PDeCAT, ERC, CUP, etcètera. I ara què? Ara per ara, no he notat cap canvi. Com deia una cançó de la dècada dels seixanta, "la vida sigue igual". Tant de bo que d’ací a un temps comenci a capgirar-se algun esquema. Certament podrem pensar en l’abans i somiar en un després. Això sí, tocant dempeus a terra. El primer deure rau que el president Puigdemont activi -peti qui peti- l’assignatura pendent del diàleg.
De moment, solament ell té la potestat d’avançar comicis. Que no oblidi, tanmateix, que la juguesca li va sortir a contrapeu al seu predecessor, n’Artur Mas. Llavors, es pretenia assolir la majoria absoluta parlamentària. En recular, no quedà altra opció que un pacte contra natura amb els cupaires. L’experiment -of course- no va sortir reeixit. Es van cometre greus errors de càlcul, del tot imperdonables. Aleshores, trobaren de tot menys la comoditat desitjada. En les actuals circumstàncies, juguen amb el foc d’estimbar-se. Vull dir que l’antiga CiU (ara PDeCAT) podria desaparèixer del mapa polític. Passar a millor vida. Igual com quan van rebutjar les tesis democristianes (més moderades) d’en Duran Lleida. Compte!
El títol de la meva columna clona el d’un film ianqui. L’argument es basa en un intent de perforar el sòl, en una plataforma de l’Antàrtida. Per obtenir una mostra de nuclis de glaç i poder lliurar-la al govern. Al moment de fer-ho, el terra s’ensorra. Un dels seus expedicionaris cau al precipici, en intentar recuperar mostres. Dos dies més enllà, en una conferència de l’ONU, raona la conclusió que l’escalfament global planetari ja no es pot deturar. Topa amb la incredulitat del vicepresident americà, però no defalleix. Li posa empenta i coratge.
De manera prou semblant -tot salvant la distància metafòrica- és evident i avinent que la qüestió de fons que ens domina no es pot deixar podrir. La inacció d’en Rajoy és una mala consellera… Tot i que les formes eixelebrades i barroeres, a l’altre extrem, no li queden enrere. Posats a recercar l’objectiu, només ens cal prioritzar una virtut ben nostra: el seny.
