Demà passat, dilluns, no hi ha edició del diari. És per això que tant el cap com el cor em demanen escriure sobre un fet històric molt trist. Commemorarem el cinquanta-cinquè de la riuada de 1962. Pel que fa a egarencs, amb un balanç d’uns dos-cents vuitanta morts. Si fa no fa, la mateixa xifra de rubinencs. Penso en noms i famílies concretes. No em podria perdonar passar-ho per alt, dedicant el contingut d’aquesta columna a qualsevol altre tema. Primer de tot, doncs, vull retre un sentit i merescut homenatge a totes les víctimes. Alhora que envio una forta abraçada a llurs famílies. Mai no podem treure’ns del record un fet històric tan dur de pair. Mentre mantinguem encesa aquesta flama, ells són amb nosaltres.
Un còctel de pluja torrencial, especulació, desgavell urbanístic tolerat pels polítics i misèria va provocar-ho tot. Certament és fort de dir, però dissortadament és el que hi ha. L’entorn d’aquella època ens dibuixa un panorama industrial que permetia encabir una forta allau immigratòria. Sobretot d’Andalusia. Els sous eren rebentats. Alhora, s’havien d’enfrontar amb el problema de manca d’infraestructures bàsiques adients i la manca d’habitatge social en condicions. Si l’administració franquista hagués tingut un dit de front, mai no hauria permès edificar tant a prop de les lleres de la riera del Palau, per exemple. En tot cas, ha plogut molt, d’aleshores ençà. I sort que, a partir d’aquell moment, es va imposar el seny! Malgrat tot, queda dit… I un altre gall hauria cantat. Si més no, des de la perspectiva que el cost en vides humanes hauria estat molt menor.
La vila ja fa molts anys que ha superat la duresa del tràngol. Terrassa ha esdevingut el punt de trobada de persones de tots els àmbits i condicions. Tots plegats hem sabut bastir -amb empentes i rodolons- allò que algun publicista batejà com "la ciutat de les persones". Encara hi poso un altre afegitó. Aquest, en concret, fou parit per l’antiga i ja "missing" caixa d’estalvis local: "Persones al servei de persones". Tant de bo que, en recordar els difunts d’aquella malaurada efemèride, renovem el nostre compromís de convivència, pau, solidaritat i enteniment. Encara que puguem discrepar políticament o en altres temes menors.
