Sovint, la vida és prou injusta. Ningú no té la clau de la immortalitat. No deixa d’ésser un pal -per qualificar-ho d’alguna manera- que et cridin en la plenitud de l’existència… Malgrat que un cerqui l’ancorament en la fe del més enllà. Més, encara, quan un mateix té la percepció de trobar-se en disposició d’aportar força bagatge al propi entorn, com em consta que era el cas. Dic això quan tot just fa deu dies que ens ha dit adéu sobtadament l’Araceli Contreras (de Viladecavalls), als 55 anys. Transcric mots copiats d’una carta al director del seu amic i veí Jordi Morros: "Mestra, catequista, mare, amiga i superwoman". Em prenc la llicència d’afegir-hi "somrient i generosa", tot sabent que encara em quedo curt. No vaig poder assistir a la cerimònia del seu comiat. M’ho impedí que passava uns dies fora de la vila. Per això, em sento gairebé obligat a dedicar-li un sentit record. Des del silenci i ajudant-me de la pregària, m’ho apamarà un poema de l’assagista francès Charles Péguy (1873-1914): "La mort no és res. Només he passat a la cambra del costat. Jo sóc jo. Vosaltres sou vosaltres. El que vaig ésser per a vosaltres ho seguiré essent sempre. Anomeneu-me amb el nom que sempre fèieu. Parleu-me igual. No canvieu la tonada de veu. Ni us poseu solemnes o tristos. Pregueu, somrieu, recordeu-me. Pronuncieu el meu nom, a casa, com sempre. Sense èmfasi ni conat d’ombra. La vida significa tot el que fou. El fil s’ha tallat. Per què estar absent dels seus pensaments? Tan sols perquè no em veieu? No sóc lluny. Només, a l’altra banda del camí. Veureu que tot està bé".
He escrit altres vegades al voltant de la mort. És un tema que m’apassiona i commou el meu cor. Sempre pretenc aportar un bri d’esperança, serenor, pau i positivitat al cor de qui em pugui llegir. No m’agrada sentir arguments caducs que no regiren cap esquema intern del meu pensament. En triar aquest autor, animo qui no el coneix que s’endinsi en el seu coneixement. Li garanteixo que no en sortirà decebut. Avui, de manera especial, l’adreço a la família de l’Araceli: el seu marit, Jaume, i els seus fills, Laura, Anna i Jordi. Una ben forta abraçada a tots ells. Estic fermament convençut que -des de dalt la carena- la difunta els transmetrà quelcom més que força.
