S’ha acabat el procés de transició en la gestió de l’aigua. Ha guanyat l’opció de la municipalització a través d’una empresa pública municipal. S’ha imposat la majoria política que defensa aquesta opció i aquest és un fet que cal respectar. Les majories democràtiques són per ser respectades. Les minories també, però la legitimitat de la decisió sobre la gestió de l’aigua està fora de qualsevol dubte.
Ara arriba l’hora de demostrar que una cosa que fins ara no ha estat cap problema a la ciutat serà molt millor. Per gestionar l’aigua d’una ciutat no cal la física quàntica però tot té la seva complexitat. Ara caldrà demostrar que aquesta superioritat moral que expressen els defensors de la municipalització es concretarà en el funcionament d’una empresa exemplar, eficient en la gestió, mantenint les tarifes i la qualitat del servei i donant accés universal a l’aigua sense comprometre l’equilibri econòmic de l’empresa. I, ja que és una empresa municipal, seria bo que previngués la realitat que ja suposa el canvi climàtic i impulsés iniciatives en el camp de l’economia circular. Suposem que a més ho farà amb una alta capacitat tècnica i d’innovació. La transparència en la gestió permetrà de forma molt evident veure els grans estalvis que suposarà per a la ciutat el nou model de gestió. Si això és així caldrà felicitar els que han pres la decisió. Hauran demostrat que la gestió pública és molt millor, ja que hauran millorat el servei i, als ciutadans, ens costarà menys diners. Tot això ho veurem aviat. Bé, segur que els primers temps qualsevol problema que hi hagi encara serà culpa de Mina i no dels nous gestors, però arribarà un dia, no massa llunyà, que caldrà rendir comptes sobre el que ha suposat la municipalització. Valorarem el nou servei i farem números incloent la repercussió de la liquidació del contracte anterior amb Mina. Jo no tindré cap problema per felicitar els nous gestors i pensar que estava equivocat si els resultats són millors.
Si en canvi la nova empresa no només no millora en res el servei que oferia Mina, o l’empitjora o no poden mantenir les tarifes actuals (Mina porta molts anys amb les tarifes congelades) aleshores on serà el benefici per als ciutadans? Si l’empresa equipara, cosa que sembla lògica en un govern tan conscienciat socialment, les condicions dels treballadors procedents de Mina a les condicions de treball públic els números costaran molt de sostenir. Aquesta sola alteració serà probablement superior a l’estalvi del benefici actual de Mina en la gestió del servei d’aigua a Terrassa. En qualsevol cas, l’empresa haurà de fer front a les inversions pròpies d’aquest servei. Els mateixos tècnics municipals que ara són molt exigents amb Mina esperem que siguin també molt autoexigents amb la nova empresa. Si l’empresa no fos capaç de mostrar-se com a eficient, innovadora i molt preocupada per les lògiques de l’economia circular, aleshores la ciutat haurà fet un mal negoci i a més s’haurà carregat una de les seves empreses històriques i emblemàtiques. La Mina, fundada el 1842, és una empresa amb socis externs de la ciutat però que encara manté centenars d’accionistes de la ciutat, que continuen sent majoria.
Avui les coses es veuen d’una manera a l’Ajuntament, però les coses canvien, i d’aquí a pocs anys les coses es poden veure exactament al revés, com ja va passar amb la famosa batalla dels Escolapis fa una mica més de cent anys. Aquestes fal·leres de municipalització (igual que les de privatització) són pendulars. Si la nova empresa no ho fa bé o si no genera eficiències significatives ni econòmicament ni socialment, aleshores esperem que alguns dels que han impulsat la decisió també ho sàpiguen reconèixer. No tardarem gaires anys a comprovar-ho. D’aquí uns anys quedarà només això, si el canvi ha estat positiu o no. Per tant, els nous gestors tenen un bon repte. Tant de bo que, en benefici de la ciutat, ho facin bé, i tant de bo que no hagin d’afrontar situacions dramàtiques de sequera. No són situacions fàcils sigui quin sigui el model de gestió.
Per tant és l’hora de la veritat. Enrere quedarà el procés força desagradable de la transició en la gestió de l’aigua. Un procés que ha dividit la ciutat. No només no hi ha hagut l’ocurrència del referèndum sobre l’aigua que l’alcalde va prometre sinó que el procés de participació ha vingut amb les cartes marcades des del començament. No crec que ningú se’n pugui sentir orgullós. Ha quedat clar que la participació ciutadana no és igual per a tothom a Terrassa. De la lletra menuda d’aquest procés tothom que hi ha estat vinculat en tindrà un tros i tothom, amb el temps, veurà en perspectiva els seus encerts i errors.
Bé, en tot cas, el tema de l’aigua ja està llest. Aquest conte ha arribat fins aquí i potser deixarà una mica d’espai per parlar del que realment afecta el futur de la ciutat i de la clamorosa falta d’estratègia que exhibeix.
