Al capvespre de la vida, tard o d’hora, cal passar comptes. Aquest és un pensament que vinc mantenint sempre en altres escrits. Per exemple, quan he parlat de la mort, de l’escala de valors, de la necessitat de lluitar i practicar la cultura de l’esforç. Aprofundint en aquesta dinàmica, em quadra perfectament amb la teoria del malaurat Jorge Luis Borges. L’estiu sempre convida a llegir més. Per això mateix, d’ell, retrobava -fa pocs dies- una mena de decàleg. El trobo tan adient que l’he volgut compartir.
Malgrat una edat prou avançada, a hores d’ara em sento jove. Tinc un tou de plans, il·lusions i reptes que no m’empetiteixen. Allunyo el concepte de felicitat dels béns caducs i materials. Intento alegrar la meva vida amb petits detalls del dia a dia. Procuro valorar l’entorn i omplir el meu temps de lleure en tasques proactives. Dono importància al pes immensament cabdal de la família i els amics…, contra la teoria dels qui advoquen per un aïllament egoista i antisocial. Agraeixo -des del cor- la tasca dels qui m’han ajudat a créixer (entre d’altres, pares, educadors, professor de música i caps de la meva etapa laboral). Faig el possible per tocar de peus a terra, sense deixar de somiar en un món millor. Baixo el cap i demano perdó pels errors comesos, contribuint a refermar el meu esquema personal. Finalment, miro d’amarar un embolcall transcendent al conjunt vital de la meva existència.
Accepto, però, que cadascú dels qui em llegeixin triïn el propi camí. No pretenc imposar una visió utòpica i uniforme del pas per la vida. Des del meu percentatge de responsabilitat, faig una crida al seny personal de cadascú. A la pròpia capacitat d’anàlisi. No puc ni vull assistir a l’espectacle de massa estaborniment i endormiscament en la deixadesa. Molta gent viu immersa en una actitud passiva i sense cap compromís. Cal situar-se enfront d’un mirall, tancar els ulls, respirar i escoltar el silenci. Ens ajuda a mantenir-nos drets i vius. Tard o d’hora, sempre hi som a temps. És ací que, en cloure aquesta columna, la visió d’aquest escriptor sud-americà em fa exclamar: gràcies, amic Borges! Tu sí que en saps. Mai no deixis d’empènyer-nos! Ens fa molta falta.
