La carretera que condueix a Mura des de Terrassa, passant pel Coll d´Estenalles, a 870 metres d´altitud, sembla no acabar-se mai. Corba rere corba, una rere l´altra, com una ziga-zaga constant, anem deixant cada vegada més enrere blocs de pisos, sorolls de motos, l´ambient comercial… Una vida accelerada… I ens endinsem de mica en mica, però cada vegada més, en la tranquil·litat verda del Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l´Obac.
Al bell mig d´aquest paratge que també és el nostre hi ha Mura, un petit i pintoresc poble envoltat de carenes, fonts, coves, balmes i camins. Només 219 persones estan empadronades en aquesta vila, que tot i que administrativament pertany a la comarca del Bages, històricament ha mantingut estrets lligams amb Terrassa.
Mura, igual que Rellinars, Granera, Talamanca, Monistrol de Calders o Sant Llorenç Savall, forma part dels pobles del parc natural que, a l´estiu, creixen en població perquè hi arriben estiuejants. Si més no a Mura i a Rellinars, molts d´ells, són de Terrassa. Avui, i per un dia, els forasters també serem nosaltres.
És diumenge al matí a Mura. Amb prou feines han tocat les onze al campanar de l´església romànica de Sant Martí quan els primers visitants ja fa estona que han arribat al poble. Molts d´ells són ciclistes que gaudeixen de la seva merescuda recompensa, un bon esmorzar de forquilla i ganivet, després d´haver pedalat durant quilòmetres i més quilòmetres.
Al casc antic de Mura només hi ha bicicletes perquè els cotxes dels forasters no els deixen passar. Aquells que vénen a visitar la localitat han d´estacionar els seus vehicles als aparcaments que hi ha a l´entrada del poble.
Els carrers i les cases de pedra, antigues de qui sap fa quant de temps, de fa segles, potser; les pujades i baixades que se succeeixen en un poble farcit, en aquesta època de l´any, de poms de geranis florits de colors vermells… i també roses… i blancs; els balcons i les finestres de fusta; les portalades ombrívoles que s´obren de sobte enmig d´una casa, com foradant-la, i que per art de màgia ens condueixen a un carrer de més avall. Mura és un laberint enclotat enmig del Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l´Obac que ha sabut mantenir l´encant del passat.
Anem al forn
Tenim gana perquè encara no hem esmorzat i preguntem on és el forn. Ens indiquen que és al carrer de la Muntanya, a tocar de Cal Carter, el restaurant més conegut del poble. En direcció al forn passem per Cal Minguet, una esplèndida i rehabilitada casa del segle XVII. La casualitat fa que la porta de Cal Minguet s´obri justament al nostre pas. Hi apareix en Joaquim Carreras, de 63 anys, que com molts dels habitants o estiuejants d´aquest poble té una relació directa amb Terrassa.
“Aquesta casa és dels avantpassats de la meva dona. La casa estava deteriorada, però la vam arreglar i ara hi venim sovint”, ens diu aquest egarenc. En Joaquim també explica que a Mura hi havia una antiga fàbrica tèxtil (s´hi va instal·lar a principis del segle XX i va estar en funcionament fins a mitjan dècada dels seixanta).
“Quan la fàbrica va tancar, molta gent va decidir marxar del poble –diu. Però després aquella mateixa gent, o els seus descendents, han tornat i han arreglat les cases. Val la pena, perquè a Mura hi ha moltíssima tranquil·litat, tot i que ara els caps de setmana vénen molts turistes”, comenta. Quan està a Mura, en Joaquim s´entretén amb unes oliveres que té plantades. o bé va en bicicleta pel magnífic entorn natural del municipi. “Però a la que surto de casa ja fa pujada!”, es queixa.
El temps que hem passat amb en Joaquim encara ens ha fet agafar més gana, així que per fi entrem a Cal Muntada, el forn del poble, que és al mateix carrer on viu en Joaquim. En aquest establiment confirmem de nou que Terrassa i Mura, tot i els 45 minuts per carretera recargolada que els separen, són dues localitats amb molts lligams humans.
La Rosa Maria Beltran despatxa al forn, i aquest matí de diumenge atén força clients, tan vilatans com forasters. La Rosa Maria recorda a un dels compradors que ara les bosses de plàstic, sí, s´han de pagar. I el comprador li rebat: “El que volen és que tornem a agafar el cistell!” La “fornera” contraataca i exclama que “a França, aquest nou que ha entrat, ara posarà el tabac a 10 euros”, que ho ha sentit a la tele. “A la meva filla, li haurien de fer, això, que fuma massa!”, s´exclama.
Parlant amb la Rosa Maria, ens explica que ella va néixer a Terrassa, que ha viscut molts i molts anys a la vora de l´Estació del Nord, però que en estar casada amb un muratà, quan el seu marit va jubilar-se, ell va voler tornar cap al poble.
“Jo estic aquí segrestada!”, diu en broma. Ara ja fa deu anys que la Rosa Maria passa l´estiu, però també el dur hivern, a Mura. “A aquest poble, jo hi he vingut tota la vida, perquè els meus pares hi tenien una casa. Per això em vaig acabar casant amb un muretà… Ara ja hi vivim gairebé tota la família. A mi, la veritat, m´ha costat adaptar-me a la vida de Mura perquè jo sóc de ciutat. I l´hivern aquí és difícil, dur. Penseu que, quan fa fred, a les quatre de la tarda ja no hi ha ni una ànima pel carrer!”
Nits més fresques
L´hivern costa de passar en aquest racó de Catalunya on el temps sembla transcórrer més lentament que a Terrassa mateix. Però ara som a l´estiu, alguns banyistes gaudeixen del sol i de l´aigua a la petita piscina municipal de Mura (amb capacitat per a 65 persones) i a les nits refresca i, en general, aquí es pot dormir força bé. Al cor del Parc Natural de San Llorenç del Munt i l´Obac no hi arriba la molesta xafogor causada per la humitat costanera.
Aquesta és una de les raons a les quals al·ludeix la Carme Boada, també egarenca, quan li preguntem què li agrada de Mura. “Hi vinc des que tenia 5 anys. Ara que és estiu, ens instal·lem al poble, i pugem i baixem cada dia a Terrassa, perquè jo encara treballo”, comenta aquesta veïna del Centre.
Per cert, al forn ens hem comprat una coca boníssima, tot i que els carquinyolis també feien molt bona cara. Tot caminant, anem a veure el marit muratà de la fornera. La Rosa Maria ens ha dit que el seu home té una botiga que es diu la Torneria, on fa i ven objectes i jocs infantils de fusta.
La Torneria és a la part baixa del poble. I, allà, l´Enric Sanlleí, l´home de la Rosa Maria, ens rep amb un barret gris, uns ulls blaus i un sonor: “Aquí em teniu, sou a casa vostra! I jo, més content que unes castanyoles!”. Fill d´una casa de Mura, Cal Retiro, l´Enric ha passat la vida entre Mura i Terrassa.
Passen dues turistes ocasionals i li pregunten: “Sap on podem menjar bé aquí, a Mura?”. L´Enric respon: “A tot arreu. Jo no diré mai que un bar del poble és millor que un altre”. I una turista li diu: “Llavors què he de fer, anar a dinar a tots els restaurants alhora?”
Ja sols, l´Enric ens aclareix la contesta que ha donat: “Quan algú m´ho pregunta, jo no aconsello mai anar a dinar a un restaurant de Mura i no a un altre. Perquè, si això arriba a orelles del propietari del restaurant que no he recomanat, tindré problemes. Això és un poble, i aquí no necessites ningú, però necessites tothom.”
Mentre parlem amb l´Enric (de paraules, no n´hi falten) arriba l´Esteve Cortès, segon tinent d´alcalde de l´Ajuntament i regidor de Promoció Econòmica, Obres i Serveis. “Ui, jo n´he estat alcalde i tot, de Mura! Ara torno a ser el responsable d´obres –comenta. Però aquí ser el regidor d´obres vol dir agafar la paleta i el ciment, i posar-te a arreglar el carrer, si cal, eh!”
L´Esteve també és l´enterramorts de la vila des de fa uns trenta anys: “Sí, noi, no és agradable, però algú ha de fer aquesta feina”. El refrany, per cert, diu que “els de Mura, quan són morts, no tenen cura”. I avui la dita es compleix al peu de la lletra, perquè de capellà, no n´hi viu cap, al poble. El mossèn que diu missa a Mura ve d´un poble proper, Navarcles, al Bages.
A Rellinars
Una mitja hora en cotxe i una altra carretera serpentejant separa Rellinars de Terrassa. Igual que passa amb Mura, aquest és un altre poble del parc natural que té una estreta relació amb el nostre municipi. La raó és que hi ha molts egarencs que hi passen els caps de setmana, les vacances d´estiu, i també n´hi ha força que se n´hi han anat a viure tot l´any.
Com passa a Mura, a Rellinars (un poble on hi ha censades 723 persones, segons l´Idescat –2016–) és molt fàcil anar pel carrer i trobar-hi veïns que tenen lligams amb Terrassa.
Rellinars és un poble situat al Vallès Occidental, però al límit de la comarca del Bages, i entre dues serres, l´Obac i Montserrat, que atorguen al poble unes vistes sensacionals. Aquest és el tranquil refugi antiestrès que han trobat molts terrassencs. Com la Paquita Ricart, una veïna de 70 anys del barri del Segle XX que en fa quaranta que estiueja a Rellinars. “Hi venim els caps de setmana i a passar-hi l´estiu. A l´hivern, no, que aquí fa molt fred”, diu. “M´agrada la vida del poble. Ara, al vespre, el veïnat sortim a prendre la fresca. Posem cadires al carrer i, de vegades, la tele a la finestra, i mirem pel·lícules. També ens agrada molt caminar per la muntanya.”
A Rellinars, hi ha tan poquets comerços que fins i tot la Botiga del Poble (una tenda d´aquelles on venen una mica de tot) està assenyalada com a tal en un panell de direccions que hi ha a la carretera. Per cert, al davant d´aquesta botiga també trobem una egarenca, la Trini González, de 43 anys.
Vilatans i turistes
Fins en fa dotze, la Trini vivia a Terrassa, però com que sempre havia estiuejat a Rellinars i li encantava el poble va decidir traslladar-s´hi tot l´any amb la seva família. “La meva filla, que té 20 anys, us dirà que aquí no hi ha cinema ni discoteques… Però jo, que no sóc de sortir, hi visc encantada”, afirma.
Bo i de passeig, arribem a la plaça de l´Ajuntament, on per casualitat passen dos turistes francesos, la Nathalie i en Thierry, que s´allotgen a Vacarisses, però aquesta tarda han decidit fer un volt per Rellinars. No resulta estrany veure visitants estrangers al poble a l´època estival, ja que a l´atractiu paisatgístic i gastronòmic del poble, s´hi suma el fet que hi trobem tres allotjaments rurals.
Caminant, caminant, parlem amb en Luis Ramírez i la Laura Benítez, i amb un amic de la parella, en Raúl Ayala. La Laura és del barri de Sant Pere. En Luis vivia a Guadalhorce. I el Raúl va criar-se a Xúquer. Rellinars és ara el poble on viuen i, pel que sembla, hi estan ben contents i no tenen cap pensament de tornar a Terrassa.
“Ni Terrassa, ni Sabadell ni Barcelona. Ja no vull viure a cap més ciutat”, conclou en Luis. En Raúl és més contundent i, mig en broma, mig de debò, diu que si un dia marxa de Rellinars… serà per viure a una masia enmig del bosc!