L’independentisme presumeix de democràcia. Però resulta que la majoria parlamentària, que ens vol portar a una independència exprés, no correspon a la majoria dels votants. Jo, innocent de mi, pensava que la democràcia consistia a atorgar a cada ciutadà major d’edat un vot del mateix valor. Un vot del mateix valor als homes que a les dones, als nobles que als ciutadans normals, als habitants de les zones rurals que als habitants de l’àrea metropolitana de Barcelona. Però resulta que no. El vot dels ciutadans de la circumscripció menys poblada val 2,4 vegades més que el de la circumscripció més poblada (Barcelona). A Catalunya hi ha ciutadans de primera i ciutadans de segona.
Això diu la llei electoral de Catalunya? Resulta que no. Resulta que a Catalunya no tenim llei electoral. Volem una independència exprés, però no hem estat capaços de fer una llei electoral en 38 anys. Llavors, com es regulen les eleccions al Parlament en un país tan democràtic com Catalunya? Es regulen per la disposició transitòria segona de l’Estatut de 2006, que, a la seva volta, declara encara vigent, després de 27 anys, la disposició transitòria quarta de l’Estatut de 1979. Ho trobo tan escandalós, que he hagut de consultar al diccionari què significa “transitori”. He trobat que significa “de curta durada”. A escala geològica, una curta durada de 38 anys.
Per què som l’única comunitat autònoma que no té llei electoral? Vista la publicitat dels mitjans de comunicació governamentals, podríem pensar que és per culpa de Madrid i del Tribunal Constitucional. En realitat és perquè la dreta i el nacionalisme no estan disposats a tolerar que el vot dels ciutadans de l’àrea metropolitana de Barcelona valgui tant com el de les circumscripcions menys poblades: tradicionalment el vot rural és més dretà i més nacionalista. Qui sap si és un pacte més de la vilipendiada transició democràtica.
Una altra mostra de la dubtosa democràcia de l’independentisme són les eleccions plebiscitàries del 27 de setembre de 2015. S’havia proclamat que eren plebiscitàries. Jo feia d’interventor i, cosa que no havia vist mai, molts es fotografiaven en dipositar el vot: era el vot de la seva vida. Si es guanyava el plebiscit, Catalunya seria independent. No s’ha volgut reconèixer que el plebiscit es va perdre: les forces independentistes van treure el 47,8% de vots. Els dos partits integrats a Junts pel Sí van passar de 71 diputats a 62. I així van quedar lligats de peus i mans a la CUP. Fins i tot tenint en compte la CUP, van passar de 74 a 72 diputats. Probablement Catalunya és l’únic país del món on els plebiscits es guanyen amb un 47,8% de vots. Però som tan democràtics que un govern i un parlament, que no responen a la majoria de vots, ens volen portar a un referèndum unilateral i a una independència exprés.
Dues consideracions finals. Què passarà? Cada vegada són més els que pensen que els dirigents independentistes allò que de veritat volen és que l’Estat es passi en mesures de força, per guanyar més fàcilment les properes eleccions autonòmiques. Això sí, si un conseller s’atreveix a dir-ho en públic, serà depurat immediatament. Però passa que ningú sap com serà el xoc de trens i quins desastres pot causar. La segona consideració és que jo, pobre de mi, em pensava que l’autoritat del senyor Puigdemont i del Parlament es basava legalment i moralment en el vigent Estatut de Catalunya. Però, si el senyor Puigdemont creu que l’Estatut és paper mullat i sobretot si tingués raó, els ciutadans es poden preguntar per què han d’obeir els dictàmens del govern i del Parlament. Si prediquem la desobediència com a valor suprem, quin percentatge dels ciutadans de Catalunya estarà disposat a obeir les institucions d’una independència declarada unilateralment i sense cap pacte?
