La festa major sol ser l’esdeveniment més important d’un poble o d’una ciutat. Es tracta d’un conjunt de celebracions per fer memòria cada any d’un fet important de la seva història o de la seva tradició i, sovint, és al mateix temps la festa patronal. La festa major és una ocasió de trobada dels membres d’una comunitat local que es reuneixen al voltant d’uns escenaris comuns -església parroquial, Ajuntament, places, terrasses, espectacles i activitats de tot tipus- i que afirmen la seva identitat i la seva existència com a col·lectiu a partir d’uns referents simbòlics compartits: religiosos, socials, culturals i històrics.
Al llarg del meu ministeri sacerdotal he participat en nombroses festes patronals i he estat testimoni de la presència de les autoritats en els actes religiosos amb tota normalitat. Ara bé, això no significa identificació ni barreja de cap mena. Tots estem d’acord que la distinció i autonomia mútues entre l’Església i l’Estat són un signe indubtable de progrés, més encara, són una condició indispensable per poder actuar amb llibertat i dur a terme cadascú la missió encomanada. El "Compendi de la doctrina social de l’Església", publicat l’any 2004 pel Pontifici Consell Justícia i Pau, quan es tracta de les relacions entre l’Església catòlica i la comunitat política, ho resumeix en dos conceptes: autonomia i col·laboració.
En primer lloc, autonomia i independència perquè l’Església i la comunitat política són de naturalesa diferent tant per la seva configuració com per les seves finalitats; per tant és primordial el respecte recíproc en el marc de les competències respectives. L’Església s’organitza amb formes concretes per satisfer les necessitats espirituals dels seus fidels, mentre que les diverses comunitats polítiques generen relacions i institucions al servei de tot allò que pertany al bé comú temporal. La comunitat política ha de garantir a l’Església la llibertat religiosa i l’espai necessari per a la seva acció. L’Església, per la seva banda, respecta la legítima autonomia de l’orde polític democràtic i no s’ha d’identificar amb cap programa polític, encara que pot fer una valoració de les seves implicacions morals i religioses.
Veiem, doncs, que la recíproca autonomia no comporta una separació que exclogui la col·laboració, perquè ambdues institucions busquen el bé comú i estan al servei de les mateixes persones per facilitar-los el ple exercici dels seus drets com a ciutadans i com a fidels cristians i també un correcte compliment dels seus deures.
Aquest servei serà més eficaç com més gran sigui la col·laboració en ordre a la promoció de les persones concretes i de la comunitat en el seu conjunt. Amb actitud de servei, inspirant-nos en l’exemple de Jesucrist. Per això l’Església ha de ser respectada en la seva identitat específica per tal que pugui desenrotllar la seva missió amb els propis fidels i també al servei de tots els ciutadans. Una missió que es duu a terme en primer lloc a través de l’evangelització, de la catequesi, de la formació, de la investigació, de la cultura i de l’art; també en la celebració dels misteris de la fe, en la litúrgia, en la pregària i en el sentit de transcendència, i finalment a través de l’acció caritativa i social, al servei dels més pobres i necessitats.
Recordant que la ciutat de Terrassa celebra la seva Festa Major, desitjo que totes les nostres ciutats i pobles frueixin d’una bona festa major gràcies a la recíproca autonomia i fecunda col·laboració al servei de les persones, unint forces de manera que la suma d’aportacions esdevingui una autèntica multiplicació.
