Després d’una teatralitat passiva del govern espanyol, crec que cal parlar amb propietat. Emprar el mot "refugiats" implicaria que tenen refugi. Com que això és una enganyifa, entenc que cal citar-los com a desplaçats. Òbviament, la major part de vegades per conflictes bèl·lics, com els de Síria, Afganistan o Sudan. Mentre els països rics no facin res per ajudar el desenvolupament dels pobres, el Mediterrani seguirà essent una tomba. Quant de cinisme amb l’eslògan que es destina un 0,7% dels pressupostos polítics envers aquesta causa! Dit això, vull transmetre tot el meu suport i admiració a la trepa de voluntaris que es mullen i s’impliquen realment en tasques humanitàries. Estic pensant en una colla de joves egarencs que
encara no fa dues setmanes s’han desplaçat a Lampedusa o als camps de tendes d’acampar grecs. Cremant estalvis i disposats a invertir dies de vacances. El seu testimoni és una bufetada al rostre de tants xerrameques que s’omplen la boca amb paraules buides.
L’ànsia de fugir de la guerra i la fam empenyen cada any una munió de gent a jugar-se la vida. Travessar el Mare Nostrum amb criatures o dones embarassades esdevé sovint una trampa mortal. Les condicions infrahumanes de la gesta, els interessos de màfies i altres factors com el climàtic han derivat en una xifra d’uns mil tres-cents morts al 2017. Per molt que la UE incrementi les mesures de control, el nucli del problema ha d’anar molt més enllà. Cal trepanar metafòricament el cervell de la classe política.
La sangonera continuada de vides humanes perdudes només es pot tallar tot aplicant polítiques justes. Ajudant realment els països del tercer món a llaurar-se una vida digna a la seva terra. Ningú no emigra per gust o esnobisme. Menys, encara, per jugar-se la vida.
Enguany, faig un suggeriment seriós al comitè noruec del Nobel. Els demano que pensin seriosament en la candidatura de tots aquests voluntaris.
