En el teatre de putxinel·lis en què estem instal·lats les mans que ens mouen no solament ens obliguen a ser optimistes, a pensar positivament, sinó també ens comminen a assolir la felicitat, a ser obligatòriament feliços. Qui no és feliç és per culpa seva, és un fracassat. Aquesta situació implica dues preguntes: què és aquesta penyora tan preuada anomenada felicitat?
Des que l’home és "sapiens sapiens" la felicitat és un terme recurrent que té una llarga història. Des del "Poema de Gilgamesh" -fa uns 4.600 anys- fins al començament del segle XXI els humans s’han interessat a explicar aquesta mena de misteri que envolta la felicitat. És un terme polisèmic, és a dir, ha tingut i té molts significats diferents. El rei de la ciutat d’Uruk, Gilgamesh, cerca la felicitat agafant quatre camins diferents: primer mitjançant la fama i l’honor, fracassa; segon, a través de la immortalitat, també fracassa; tercer, mitjançant els plaers materials de la beguda i el sexe, un altre fracàs, i, finalment, decideix preocupar-se pel seu regne a través de servir per a la prosperitat dels seus súbdits amb equitat i justícia, bell èxit. Per als filòsofs grecs clàssics -Plató, Aristòtil, Diògenes, Epicur, l’estoïcisme, etcètera- la felicitat fou l’ideal ètic realitzable en aquest món, és a dir, proposaren unes maneres de viure basades en la recerca dels plaers o en l’absència de dolors; les religions monoteistes, en canvi, creuen que la felicitat és possible, no aquí a la terra, sinó a l’altre món. A partir de l’edat moderna i, sobretot, del segle XVIII s’afirmà que la felicitat s’ha d’assolir aquí, al nostre món, i les ideologies dels segles XIX i XX, tot i invocant el progrés de la ciència i la seva aplicació, la tecnologia, ho reafirmaren. La secularització del món ha posat damunt de l’altar dels desitjos la fita de la conquesta de la felicitat, fet que serà possible, afirmen els optimistes, aquest segle XXI.
És tot tan bonic com se’ns presenta? Penso que no. És cert que en el nostre planeta hi ha moltes coses positives. Tanmateix, darrere la cara blanca, s’hi troba la cara negra. Només cal fer una mirada reflexiva i crítica al panorama mundial: l’espectacle de la lluita universal entre els humans com ens testimonia la història i ens mostren les societats actuals és esfereïdor. Hom s’adona que la majoria de les persones pateixen de moltes formes, no només per desgràcies naturals imprevistes i sovint inevitables, sinó, sobretot, per les accions egoistes, evitables, d’individus de la mateixa espècie -un extens llistat. Són els oprimits i els desheretats de la terra, homes i dones, joves i vells, adolescents i infants del nord, sud, est i oest. Què pot ser la felicitat per a aquestes persones? Pateixen, sí, els oprimits i desheretats. Però també tots els individus dominats pel voler incessant que cerquen en va la felicitat. Schopenhauer afirma que el desig és mancança i, per tant, sofriment. Desitjar és voler una cosa que ens manca, aconseguir-la pot satisfer-nos. Un cop satisfet el desig, va aquest acompanyat d’un descontentament, que ben aviat és substituït per un nou desig. La vida humana és com un balancí, una oscil·lació perenne entre el sofriment, del desig insatisfet i l’avorriment, del desig satisfet. Eterna insatisfacció. Tot i així, com podem viure feliços en un mon on res no ens hi convida? Schopenhauer sí que ens convida a "L’art de ser feliç" a seguir voluntàriament les pautes que ens van deixar els grecs, sobretot, Epicur, per tal d’assolir no la felicitat positiva, sinó la felicitat negativa: gaudir de no patir. La saviesa dels clàssics grecs, la saviesa oriental, són dreceres que ens permeten atansar-nos a la felicitat. Però la felicitat, obligatòria o no, entesa com un estat estable i permanent, segueix essent un mite, un enigma indesxifrable.
