Durant el seu inacabat desenvolupament cultural les societats han expressat amb una eterna i pendular tensió dues de les tendències més arrelades en el si de la naturalesa humana, l’amor i l’odi. Nombrosos són els fets realitzats pels homes i validats amb el segell de sentiments positius, abanderats pel bé: amor, estima, respecte, gratitud, reconeixement, benvolença, simpatia, agraïment, compassió, etcètera. I nombrosos són, també, els actes fets pels humans i conformats amb sentiments negatius, presidits pel mal: odi, antipatia, menyspreu, malvolença, ira, rancúnia, venjança, crueltat, etcètera.
L’espectacle que ens ofereix la realitat social del present, arreu, sembla tenir les característiques negatives del segon grup de sentiments, capitanejats per l’odi. Avui dia els mitjans de comunicació es fan sovint ressò de l’anomenat "delicte d’odi" formulat en el nostre Codi Penal. Amb aquest terme s’assenyala l’odi contra el diferent, difós a través del "discurs d’odi" de manera oral, escrita, en suport digital, en els mitjans de comunicació, internet o altres mitjans de difusió social, com a causa singular que origina un delicte. Espanya ha subscrit l’acord d’ús d’aquest terme -delicte d’odi- a l’àmbit de l’OSCE (Organització per a la Seguretat i la Cooperació a Europa) aprovat el 23 de desembre de 2003 per aquest organisme que reuneix 57 països d’Amèrica del Nord, Europa i Àsia. El discurs d’odi és un delicte motivat per prejudicis que neguen dignitat i drets a persones i col·lectius que consideren diferents. Aquest delicte, el cometen no solament gent del carrer, sinó també polítics, institucions i estats. Mirem Europa, mirem EUA, mirem el Pròxim Orient, mirem el Nord d’Àfrica. Des de tots ells s’escolten els discursos d’odi.
Delicte d’odi, sí. Però, què és l’odi? Val la pena repensar-ho no tant en relació amb l’esfera individual com referent a l’àmbit social i polític. Si la presència real, mental o virtual de quelcom o d’algú origina en un individu un sentiment d’aversió, de menyspreu, que desperta un moviment contra ell o un desig d’allunyament, aleshores és quan fa estada en el nostre interior el cuc que ho corca tot, l’odi. A l’origen de l’odi hi pot haver una antipatia, un sentiment de repugnància, d’aversió, de repulsió, sovint violenta. Ara bé, és característic de l’odi un moviment en contra, una dinàmica agressiva, un desig de fer mal a quelcom o a algú, els quals es consideren insuportables o temibles. Apareixen, aleshores, les veus de l’odi, els prejudicis, les manifestacions d’intolerància i les fòbies: homofòbia, xenofòbia, islamofòbia, l’antisemitisme, misogínia, misantropia, transfòbia, racisme…
Es diu que el contrari de l’odi és l’amor. Tanmateix, certs amors, disfressats d’amor a la pàtria o amor a Déu, han estat veus d’odi que han pronunciat discursos d’odi, que han empès els homes a matar altres homes, la qual cosa demostra les contradiccions d’allò que els homes designen amb la paraula amor.
És cert que l’ésser humà pot ser inhumà, cruel, insensible al dolor humà. Ara bé, la cultura europea creà un terme -"humanitas"- per expressar el sentiment de dignitat, de respecte, de valor de la persona humana. Aquest valor de la persona humana obliga l’home a construir-se, a crear la pròpia personalitat, a educar-se, però, també, a respectar i a facilitar el desenvolupament de la personalitat de l’altre.
Enfront de l’odi, posem-hi "humanitas". La cultura romana clàssica afirmava que qui sentia i practicava això no només podia dir que era un home, sinó que era "humanus".
