Fa temps que no escrivia en aquest diari, no per falta de temes interessants que em passaven pel cap, sinó per la peresa de posar-me a fer-ho, però, davant de les incerteses que es presenten a la ruta cap al referèndum, no em puc contenir de dir-hi la meva. No cal dir que el títol de la pel·lícula "Incerta glòria", només el títol, m’ha donat peu a posar-hi el meu.
També estem en moments d’incertesa davant dels obstacles que es presenten per aconseguir un referèndum vinculant, res a veure amb el del 9-N, que va ser molt gratificant per a tota la població i va animar els polítics a tirar endavant el camí de la independència, tot i que alguns d’ells n’hagin estat rebent les conseqüències; ara estem en un atzucac, o anem contra el mur de la Constitució o ens llancem a l’abisme. El primer recorregut és el que s’ha fet fins ara, esperant que el govern central deixés fer -o hi fes els ulls grossos- un referèndum, amb la legalitat convencional, i que es transformés, tard o d’hora, en vinculant. Però cal saber que, per ignorància o conveniència, sempre hem atribuït al nostre Parlament unes facultats que només corresponen a l’Estat espanyol i estem limitats a prendre les decisions que emanin i estiguin vinculades a aquest; és a dir, en termes pràctics som una mera sucursal. Quan el 1978 es va aprovar la Constitució espanyola, va permetre que les comunitats autònomes poguessin assumir algunes competències, però, les bàsiques, se les va quedar en exclusiva l’Estat, entre elles la indissolubilitat de la unitat de la nació espanyola, pàtria comuna i indivisible (Art. 2), i que la forma política és una monarquia parlamentària (Art. 1,3).
No poso en dubte la legitimitat de clamar la independència, només exposo l’encerclament en què ens té constrets la Constitució, ja que d’entrada ens carreguem la unitat espanyola i la seva monarquia, per tant, no ens han d’estranyar tots els entrebancs que se’ns posen. De moment, així ho han fet amb les inhabilitacions dels polítics capdavanters del Parlament, amb l’amenaça de la intervenció de l’autonomia, i no posen més obstacles, com podria ser la clausura de les institucions per la Guàrdia Civil, perquè, afortunadament, el president Rajoy, que és de decisions lentes, no cedeix ràpidament a les pressions dels més ultres. Per tant, aquest camí està jurídicament barrat. Si aquí afegim les poques ganes d’arribar a un consens, com també les dificultats que suposaria la nostra escissió per a l’economia espanyola, i de retruc l’europea, és clar que ens estavellem contra un mur infranquejable.
Com que el diàleg és impossible per principis contraposats, només ens queda el segon camí, el de llançar-nos a l’abisme, que tampoc és tan tràgic, és el que s’està preparant en el Parlament. Faig constar, abans que algú es pensi que m’he passat a la SCC, que pertanyo a l’Assemblea i sóc soci d’Òmnium des del dia que es va constituir a la nostra ciutat, per tant m’afegeixo per solidaritat al camí de l’abisme, però ens cal ser conscients de les dificultats i perills que aquesta ruta comporta.
El fet de canviar en aquest moment les lleis i reglaments del propi Parlament per legalitzar la ruta no deixa de ser un procediment de picardia i astúcia que passa per la maroma de la legalitat més estricta.
El nostre abisme pot ser gratificant, el seu viarany ens porta a la independència, però cal acceptar-ne els perills. Quan caus al buit pot ser que trobis una branca o un sortint de roca on agafar-te, però ningú et garanteix un matalàs que t’aculli a l’arribada. Difícilment cap país europeu, ni cap altre, ens donarà la benvinguda, ja que tots defensaran la legalitat espanyola, entre altres motius per finançar el deute que es té contret amb la UE. Tal vegada podrem obtenir el suport d’alguna institució de segon ordre o d’un capriciós Donald Trump que ens doni la mà per importunar la Unió Europea.
En cap cas vull ser el portaveu del pessimisme, el que voldria és que els governants de diferents colors que dirigeixen el Parlament cap a la ruta independentista, dels quals sóc seguidor, fossin més explícits amb el camí que ens tenen predestinat, no voldria que el mutisme fos signe d’ignorància ja que el desconeixement crea dubtes. Traieu el croquis i poseu-hi el dibuix.
L’autor és advocat
