La poeta Dolors Miquel va llegir el seu poema "Mare nostra" en un acte al Saló de Cent de Barcelona, més despentinat, més fresc i menys encarcarat gràcies al "toc Colau". És un poema que, sobre l’estructura del "Pare nostre", clama des de la terra a una deessa tan imaginària com tots els déus mascles. Un poema que diu paraules "lletges" i coses "lletges", que canta el cos de la dona, la carn. Un poema que, per simplificar-ho grollerament i entendre’ns, podríem qualificar com a feminista i provocatiu. I ho va aconseguir: un dels "Fernández Díaz" va abandonar l’acte indignat, ofès i dient que no hi ha dallonses de fer el mateix amb l’Alcorà. Gran argument, sí. Poc després, una associació catòlica integrista va portar el poema als tribunals. I, ara, l’Audiència de Barcelona ha absolt el poema i la poeta. Els jutges, en aquest país judicialitzat, han hagut de fer de crítics literaris i recordar als integristes que, tot i les "lleis morrió", hi ha una cosa que es diu llibertat d’expressió, que empara les sàtires i les crítiques. I, si a algú li cou, que s’aguanti. Una sentència insòlita en un país de zelosos guardians de les lleis i franquistes disfressats, on t’engarjolen per un tuit ofensiu o per una obra de titelles. Aquesta vegada no haurem de portar tabac a la presó a la poeta Dolors Miquel. I tampoc no la cremaran a la foguera ni la deixaran en mans de la Santa (santa!) Inquisició, que és el que voldrien tots aquells que l’acusaven de delictes medievals com blasfèmia. Petita victòria, doncs, per a la poesia i la llibertat, en aquest temps cada vegada menys lliure, amb lleis cada vegada més sagrades i fossilitzades, amb creixents tics autoritaris, amb una gran incapacitat per encaixar la crítica i la discrepància… Per una vegada una sentència aporta aire fresc, tot i que el poema i la poeta no es mereixien acabar en un tribunal… I sí, en una cosa tenen raó els nostres talibans: també fan falta poemes satírics a partir de l’Alcorà, de Putin, del masclisme que el "bonisme" permet que arreli a la nostra societat, de les bíblies del capitalisme depredador… Ja ho deia Celaya, la poesia és una arma carregada de futur…
