M’agradaria parlar-vos d’en Dani. Des de fa gairebé dos anys treballa com a conserge al campus d’una universitat on imparteixo docència. Té cinquanta-sis anys i no és que faci tot el que se li demana a un bon conserge, sinó encara molt més. De fet, el primer que sorprèn d’ell és la seva actitud: proactiva, atenta, disposada a ajudar i a fer molt més del que se li pot demanar a un conserge. Encara el contrast és més gran si es compara amb altres conserges d’altres institucions, ja que la característica habitual acostuma a ser la passivitat i la lentitud. Tot el contrari és el cas d’en Dani. Sempre està atent a detectar qualsevol necessitat per donar un cop de mà. Això no ha passat inadvertit per part de molts, fins i tot d’alumnes, que estan encantats amb ell.
Fa uns dies vaig parlar amb en Dani i em va confirmar el que ja sospitava: que abans de treballar com a conserge, ha estat patint de valent aquesta maleïda crisis, estant durant set llarguíssims anys a l’atur. I és que obtenir una nova feina quan et quedes a l’atur a partir dels cinquanta anys, sembla una missió impossible. De fet, ha hagut d’escoltar en diversos processos de selecció de personal que la gent jove, pel fet de ser jove, pot treballar millor que no pas ell. Per què? Qui pot tenir més ganes de treballar que algú que ha perdut la feina i que té obligacions familiars i compromisos econòmics per atendre, com per exemple, pagar una hipoteca? No és pas un intangible valuós l’experiència en la vida? Afortunadament per en Dani i per la institució on treballa, aquests estereotips no van afectar la presa de decisió de qui ocuparia aquell lloc de treball.
Durant aquesta setmana s’ha tornat a parlar del calaix de la Seguretat Social. Tot apunta a que en un any s’haurà acabat tot el que s’havia estalviat des de que s’havia constituït el sistema de previsió social pública. Per tant, no queda més remei que seguir fent modificacions del sistema de pensions públic, si volem aconseguir que segueixi sent viable alguns anys més. Moltes vegades es parla de que cal allargar novament l’edat de jubilació. De fet, el que encara s’entén menys és que encara ara hi hagi pre-jubilacions. No estan els treballadors en aquesta etapa de la seva vida en la part més productiva, amb més experiència? A més a més, mirant-ho sota el prisma de les arques de l’Estat, no estan aquests treballadors aconseguint el seu sou màxim i, per tant, contribuint més a la Seguretat Social i a la Hisenda Pública?
I tant que calen reformes! Però el primer que cal reformar és el pensament i començar a pensar que els treballadors sèniors són un dels actius més importants que té un país i que mereixen ser tractats com a tals. Per tant, des d’aquí voldria fer un crit a directius i a empreses de selecció de personal a que canviïn el xip: el talent està present en totes les etapes de la vida i no només limitada a la gent jove. Hi ha molts Danis arreu del país i mereixen tenir la possibilitat de demostrar que són valuosos. I és que calen reformes si volem garantir el sistema de pensions públiques segueixin. Però la primera reforma que cal fer és mental!
L’autor és conseller d’Urbegrup. Doctor en Finances i professor universitari
jtorres@urbegrup.com