El món de la direcció d’empreses és curiós, perquè el què funciona i el què no funciona no sempre es pot determinar de manera clar, demostrant-se en fets en el curt termini. De fet, en molts casos, el què pot funcionar per una empresa no funciona per una altra, o en una mateixa empresa, el què pot funcionar avui, pot perfectament deixar de funcionar demà. La ciència de la direcció d’empreses és molt jove, i les teories a aplicar no es troben, en ocasions, suficientment consolidades. A més, la direcció d’empreses no és una ciència bàsica, sinó que és una ciència aplicada, que a més té un caràcter normatiu, és a dir, vol prescriure coses que en cas de seguir-se tendeixin a produir uns certs resultats, volguts. Per tant, els problemes a resoldre es situen en vàries esferes, i totes elles es nodreixen de coneixement generat en diversos àmbits. I amb el requisit que perquè aquest coneixement sigui útil ha de ser possible que es pugui aplicar en direcció d’empreses, ajudant a entendre què passa i què podríem fer perquè passés allò que volem. Gens senzill, per tant. Però la necessitat de fer-ho senzill porta a que moltes vegades es doni per bo cert coneixement sense massa fonament, que sustenti les potencials bondats de determinades solucions, que es presenten com a bones en general, quan potser només han funcionat en algun cas. I curiosament ens semblen atractives per lo simples que es presenten. I és clar, hi caiem amb certa facilitat, perquè a qui no li agrada pensar que demà tots els seus problemes desapareixeran?
Quan apareix una nova eina en direcció d’empreses, fins que no se’n resol la seva hipotètica eficàcia, cal que passi un cert temps, i que algú la provi primer (alguns potser em diran que això és innovar, provar coses a veure què passa, i potser de vegades sigui el cas, però aquest és un altre tema). De fet, en el supòsit que algú la provi i li funcioni, no garanteix que funcioni per tothom en tot moment, com ja hem comentat. Per tant, no podem defugir d’entendre més en profunditat l’eina en qüestió i el què se suposa que resol. Els models que volen capgirar la direcció d’empreses, dient que allò aporta tot de bondats i que seguint aquell model tot funcionarà molt millor, són nombrosos i sempre apareixen nous gurus disposats a introduir el seu. I això passa en totes les àrees, la direcció de persones, la direcció estratègica, la comptabilitat i el control de gestió, entre moltes altres.
La solució no és senzilla, com no ho és decidir què cal fer, per això se suposa que les empreses contracten directius, perquè hi pensin. Però no ho és pel què exposarem ara, perquè acceptar el problema és la part difícil. I el què sí que no podem oblidar és que per a poder solucionar un problema primer s’ha d’intentar comprendre de quin problema es tracta. I sobre tot voler acceptar el problema que s’ha diagnosticat. I aquí rau la dificultat, doncs moltes vegades el problema el genera, o directament ho és, la mateixa direcció, en la manera en com dirigeix l’empresa. I de la mateixa manera que acceptar i conèixer-nos de manera individual no és fàcil, donat que ens cal molta humilitat, el mateix passa a nivell empresarial. Demanem als directius que tinguin seguretat en ells mateixos, però en canvi no els fem evident que una part d’aquesta seguretat significa ser autocrítics, i acceptar allò que no fan prou bé. I això ajuda a no caure en la temptació de que el seu problema el pugui solucionar una nova eina màgica que està de moda, i que té l’avantatge d’eximir-lo de tota la responsabilitat, doncs s’aplica a totes les empreses per igual com si totes tinguessin el mateix problema. Per veure si la nova eina ens és útil, cal entendre el problema i veure si en el nostre cas ajuda a resoldre’l. Els problemes i solucions han de ser a mida, creatius, i basats en mirar-se cap endins, i no només cap enfora.
Dr. (Ph.D.) en Direcció d’empreses, IESE Business School Sòcia de l’assessoria Getapartner.
natalia.cuguero@getapartner.com
