Compleix 70 anys però està completament de moda. I és que, encara que sigui tot un veterà, el biquini és encara la peça de bany preferida per la majoria de dones.
Tot i que existeixen alguns antecedents del seu ús en l’època romana, la primera referència al biquini en si data de l’any 1946, quan el francès Louis Reard va presentar a París aquesta peça de bany formada per dos triangles sobre els pits i un altre sota la cintura. L’encarregada de lluir-lo va ser Micheline Bernardini, una ballarina nudista (stripper), ja que les models es van negar a portar-lo. I ella mateixa va dir que la presentació seria una autèntica “bomba”, més forta fins i tot que la que havia tirat uns dies abans l’exèrcit dels Estats Units a l’atol de Biquini (ubicat a les Illes Marshall de l’Oceà Pacífic) realitzant unes proves nuclears que havien estat notícia a tot el món. I, tal com havia advertit la jove, el “debut” a les passarel·les d’aquesta innovadora i atrevida peça va ser tot un esdeveniment. De manera que Reard va decidir batejar la seva creació amb aquest nom.
Tot i que a França i a altres països es va adoptar aquesta peça de manera immediata, a Espanya tardaria anys a ser acceptada i portada de manera natural. I és que el seu ús va haver de vèncer les rígides normes morals de la dictadura franquista i de gran part de la societat. Santander, Benidorm i Marbella van ser les tres primeres ciutats que van aconseguir que l’ús del biquini fos acceptat en les seves platges de manera generalitzada, servint a més de reclam turístic per als estrangers.
Gràcies a la guerra
El Govern dels Estats Units va afavorir el model de dues peces, motivat bàsicament per la necessitat imperiosa de racionar la quantitat de tela que s’usava en la fabricació de banyadors. No obstant això, degut a les rígides imposicions del codi Hays (1934-1969), que descrivia el que era moralment acceptable i determinava què es podia veure a les pantalles i què no, es van censurar els melics. Això donaria pas als biquinis de calça alta amb què es vinculen estrelles com Marilyn Monroe, Rita Hayworth o Ava Gardner.
No obstant això, s’acredita principalment a l’actriu francesa Brigitte Bardot l’haver contagiat la febre del biquini a finals dels 50 i principis dels 60, després de la seva sensacional aparició a la pel·lícula “I Déu va crear la dona”. Va ser especialment criticada per deixar veure el seu melic.
I qui pot oblidar l’escena del film de James Bond contra el Dr. No en què l’actriu Ursula Andress surt de l’aigua amb el biquini blanc i el ganivet a la cintura? La mateixa escena seria repetida 40 anys després a “Die Another Day” per l’actriu Hally Berry i fins i tot tindria una versió masculina amb Daniel Craig en el seu debut com a agent secret a “Casino Royal”.
Producte local
Però mentre als Estats Units aquesta diminuta peça començava a causar furor, aquí a Espanya era tot el contrari. L’ambient polític i religiós i els costums socials feien que les dones fossin molt més púdiques. Els banyadors aquí eren una peça de piqué o punt amb faldilleta i escot alt, que van seguir sent els reis de la platja durant molt temps.
Aquí, a Terrassa, era un dels llocs on es fabricaven. De fet, és coneguda la seva fama com a ciutat tèxtil. Ja des de la dècada dels 30 el municipi egarenc es dedicava a fer aquestes peces a través de diverses empreses, entre les quals destacava Casa Mitjans, que va fundar-se l’any 1939. Uns anys més tard es crearia Confecciones Datzira, S.A., que tindria molt èxit però que a finals dels anys 90 va desaparèixer.
L’any 1951, es fundaria a la ciutat la casa Janira, una empresa molt important també de llenceria i roba de bany que s’ha internacionalitzat.
Un dels èxits d’aquestes empreses és, segurament, la introducció de la licra als anys 70. I és que es tracta d’un material que pot ser tensat i estirat fins a sis vegades la seva longitud natural, el que va obrir noves possibilitats en el món de la moda. Els anys 70 també van ser els anys en els quals va acabar la dictadura franquista, va arribar la llibertat d’expressió i el que podríem anomenar “landisme” –encapçalat pels actors Mariano Ozores i Alfredo Landa–, que va contribuir a portar el topless i el tanga. Aquest últim arribaria directament de les platges de Brasil creat per l’italià Carlo Ficcardi i va reduir les peces del biquini a la seva mínima expressió.
L’aire de llibertat que es respirava ja als anys 80 i l’interès per la moda i per un cos escultural van afavorir el triomf del tanga. I, així, el film “10: la noia perfecta” (1979) catapultaria a la fama i com a símbol sexual Bo Derek.
Ja a la dècada dels 90, el biquini va continuar amb el seu ascens, però mostrant formes rectes i colors llisos. Va ser sinònim de calces altes, que lluirien tantes vegades supermodels com Claudia Schiffer o Cindy Crawford.
I fins a arribar a l’actualitat, en què el biquini és la peça preferida per tres de cada quatre espanyoles. A més, en moda de bany el prioritari és l’estètica per sobre de la comoditat, i es busca un plus de tendència i sensualitat. Quant a les formes, dissenys i talls, les espanyoles tenen gustos diferenciats, sobretot depenent de la franja d’edat.
