Governar no vol dir, forçosament, manar. A canvi, sí que significa, sempre, tenir la iniciativa. Com diuen al futbol: dominar la pilota, fins i tot per marcar gols a la pròpia porteria i per acabar perdent el partit. Governar tampoc no és sempre guanyar: ja els agradaria, als que governen, però les coses no van així, hi ha un ampli marge per a la derrota, per a la frustració, per als imprevistos… Tanmateix, des del 78, o potser des de tota la vida, a Espanya (i òbviament a Catalunya), governar ha de ser manar, guanyar per golejada, per hipermajoria absoluta, per destrucció de l’enemic. Ara que les coses han canviat i que tenim governant tantes minories i majories relatives, costa d’acostumar-s’hi. No és la nostra tradició política. Per això comencem l’agost i les vacances en el mateix buit dels darrers mesos: qui no ha guanyat, embolica la troca i no és capaç de pensar a dos o quatre anys vista. Rajoy va guanyar clarament. Conclusió? Que governi, que aprengui a pactar i a perdre, i que els altres facin el mateix. La vida no pot reduir-se a aquest partidisme extrem, de joguina i maligne alhora, a aquesta partida de cartes estúpida. Qui guanyi, que governi, i els altres a fer oposició, si pot ser intel·ligentment i amb ganes de guanyar en el futur, millor. En el fons, és una sort que no hi hagi majories hipermegaabsolutes. El país és divers, contradictori: això ajuda a no fer massa bestieses, tot i que també és cert que no dóna mai satisfaccions completes. És un joc complex, que en el fons beneficia infinitament els interessos de la immensa majoria de la gent, a canvi de generar pocs orgasmes de satisfacció infinita. Sexe intel·ligent, vaja, en contrast amb la política masturbatòria dels darrers mesos, amb aquest porno tronat. No esperem que a la tornada de vacances hagi canviat res ni es produeixi cap miracle. Però qui sap, potser d’aquí a tres, quatre o set estius…, potser tinguem una oportunitat, a Madrid i a Barcelona, i deixem d’estar condemnats a tanta misèria.
