Ha estat la mateixa vicepresidenta, Soraya Saénz de Santamaría, qui ho ha confessat: des de fa uns mesos hi ha un parell d’enviades especials del govern espanyol que van visitant les ambaixades per mantenir-hi reunions amb alts càrrecs del govern d’aquell país. En aquestes reunions es dediquen a desmuntar l’argumentari que fan servir les delegacions catalanes que hi han passat abans explicant el procés d’independència. El que no consta que la vicepresidenta hagi confessat és si els alts càrrecs entrevistats se’ls en foten directament a la cara o ho fan quan les visitadores ja han tornat a casa. En aquesta vida es poden trobar moltes maneres de fer el ridícul però cal reconèixer l’esforç del govern del PP per no deixar-ne cap per explorar.
Les visitadores es diuen Maria Bassols i Cristina Ysasi-Ysasmendi Pemán, la primera és catalana i diplomàtica de carrera, la segona, com es pot deduir dels seus cognoms, pertany al nucli dur de la casta extractiva espanyola, aquella casta que, en paraules d’Azaña, "vive permanentemente acampada en los alrededores del Boletín Oficial del Estado". Era natural que per a una missió tan delicada triessin algú de Catalunya perquè pogués fer d’exemple vivent del fet que allò que va predicant el govern català pertany al pur terreny de la fantasia. M’imagino aquesta parella corrent pel món com Dupond i Dupont, però no fent la seva funció de policies, com els personatges d’Hergé, sinó, tenint en compte l’arreladíssima tradició espanyola de l’apostolat, com dues d’aquelles dames d’Acció Catòlica que anaven pels barris predicant la bonanova amb vestit jaqueta de Santa Eu-làlia.
Però el que fan en realitat aquestes visitadores és proclamar la precarietat de la imatge d’Espanya al món. Algú s’imagina l’Estat francès, o l’anglès, o el nord-americà, o l’alemany, o fins i tot l’italià, havent de fer una acció diplomàtica semblant? Oi que no? Aquests estats tenen prou credibilitat per no haver de fer cap esforç per desmentir l’activitat diplomàtica d’una seva regió. No m’imagino, sincerament, la diplomàcia nord-americana convocant una reunió al consolat de Barcelona per dir "miri, aquells que van venir de Texas, no els facin gaire cas". Només els estats que tenen un baix prestigi internacional necessiten fer aquest tipus de maniobres i, val a dir, fent-les tampoc no és que aconsegueixin augmentar-lo gaire, el prestigi. Això seria més propi, doncs, de països com Veneçuela, que tant li agrada de citar al PP i als seus corifeus mediàtics. Països que, quan l’oposició aconsegueix fer sentir la seva veu a l’exterior, corren a fer tot tipus d’esforços diplomàtics per rebatre els arguments i les afirmacions que han fet els representants de l’esmentada oposició. I qui diu Veneçuela diu Turquia, Rússia… o l’Espanya de Franco, països, com se sap, d’una sòlida tradició democràtica.
Més val que ens ho agafem rient. Però el riure no ens ha d’impedir veure que darrere d’aquestes actituds del govern espanyol s’amaga un tarannà autoritari molt preocupant.
