Les empreses han anat entrant en diversos projectes de Responsabilitat Social Corporativa (RSC), però no totes ho han fet amb el mateix nivell de consciència. Les empreses tenen responsabilitats amb tots els qui afecten, i sembla bastant evident que haurien de tenir clar que formen part de la societat, n’extreuen béns i serveis provinents de persones, i té molt sentit que tinguin la obligació de tornar part del què han rebut. Per tant, la lògica de la RSC és clara, i té força sentit. Una empresa es deu a tots els grups d’interès, i la societat on l’empresa opera, és un grup d’interès com ho són els clients, els proveïdors i els accionistes, entre altres.
Respecte a la dependència funcional de l’àrea que porta aquesta RSC, en algunes empreses la RSC la porta un departament apart, que té el seu propi pressupost per dur a terme diferents projectes. En molts casos aquest departament es troba depenent en alguna mesura del departament de màrqueting, i per tant, s’aprofiten aquestes activitats de RSC per a donar una imatge positiva de l’empresa de cara a la societat, que reverteixi també cap a la mateixa empresa, doncs el què projecten les activitats són uns valors que també enforteixen la pròpia marca, per tant, serien activitats de RSC que tindrien una certa rendibilitat a nivell d’imatge de marca. En altres casos, es troba molt lligada a gerència, o també a relacions institucionals. Depenent de quin sigui el cas, segurament l’empresa està mostrant la seva visió de la RSC, perquè creu que li serveix i en quina mesura hi creu i amb quina profunditat l’aplica.
Molts dels professionals de la RSC clamen que cal desvincular-la de l’ètica empresarial, comentant que l’ètica és molt teòrica i es troba interessada en el què està bé i en el què no, mentre que la RSC entra a la pràctica, i a implementar directament la responsabilitat, sense dilacions ni debats teòrics. Però en realitat per posar a la pràctica les activitats de RSC cal nodrir-les d’ètica, donat que l’empresa s’ha de mullar i dir que està bé i que no. Allò que guia les activitats de RSC és precisament l’ètica empresarial, perquè sinó es corre el risc de quedar-nos només amb l’estètica, i fins i tot només tractar amb els grups d’interès més vistosos, deixant de banda polítiques a grups d’interès bàsics però menys vistosos, com ho serien els treballadors. Perquè l’ètica és la que impregna qualsevol decisió, incorporant criteris que afecten el llarg termini, valorant les conseqüències que cada decisió tindria per tots els afectats, per tal de ponderar les diverses opcions disponibles.
I si en totes les decisions, cal incorporar criteris ètics, en l’àmbit de la RSC, encara pren més sentit incorporar criteris ètics a l’hora de triar quines activitats fer. I també per veure en cada circumstància quins haurien de ser els grups d’interès a prioritzar per damunt dels altres (per exemple, si ens trobem en crisis i cal decidir qüestions que afecten als treballadors, potser cal centrar la RSC en aquests).
En molts casos les empreses dissocien la RSC de qualsevol debat ètic. Hi ha nombrosos exemple d’empreses esquitxades en casos de corrupció, que tenien unes memòries anuals de RSC plenes d’activitats conduents adreçades a millorar algun aspecte de la societat. Però la responsabilitat social principal d’una empresa és ser professional i tenir uns criteris de decisió que guiïn el treball de tots els seus directius i treballadors. I aquesta cultura ha d’impregnar totes les decisions, sent la RSC un conjunt d’activitats, que comencen per la pròpia activitat de l’empresa, és a dir, fer bé i millor la seva feina, resoldre necessitats dels clients, ser sostenibles en oferir els seus serveis, tractar bé als proveïdors i als clients, tenir sistemes de control de gestió amb criteris de transparència, retribuir de manera justa als treballadors, entre d’altres.
L’autora és Dr. (Ph.D.) en Direcció d’empreses, IESE Business School Sòcia de l’assessoria Getapartner.
natalia.cuguero@getapartner.com
