Els divendres al matí al programa “El món a RAC1” hi té una secció un personatge anomenat Nacho de Sanahuja, que està tenint una gran requesta, amb grans defensors i amb debel·ladors a ultrança. En dic “personatge” sense cap intenció pejorativa sinó perquè és exactament això, un personatge de ficció creat per una persona de carn i ossos, de profundes arrels terrassenques, que coneix perfectament per tradició familiar l’ambient dels senyors de Terrassa -el seu pare és un cineasta amateur terrassenc de gran i reconegut talent.
Aquest personatge de ficció va tenir els seus orígens a twitter on el seu creador, cansat, suposo, del pensament políticament correcte, el fa servir per fer-nos avinent, de tant en tant, que el rei va despullat, és a dir, per obligar-nos a mirar, des d’una altra òptica, fets i circumstàncies que, de tant veure-les, les acabem trobant normals. Però, com passa sovint amb els personatges de ficció ben trobats i dibuixats, Nacho de Sanahuja ha anat adquirint vida pròpia i el seu creador ha acabat mimetitzant-se en ell. I és aquesta mímesi entre creador i personatge el que el fa realment potent i tan creïble sentint-lo per la ràdio que hi ha gent que s’hi enfada de debò com si fos una persona real.
Nacho de Sanahuja és el nét d’uns senyors de Terrassa que tenien fàbrica, amb perdó de la redundància, que porta l’empresa familiar en temps difícils per al tèxtil (el tèxtil va començar a anar malament quan es va passar de dir “textil” a dir “tèxtil”, dirà el mateix Sanahuja). Expatriat a la Barcelona de més amunt de la Diagonal -com molts senyors i descendents de senyors de Terrassa- té una finca a l’Empordà i una viva passió per la música i la bona taula. Un dels seus tweets més reconeguts diu: “El Motel Empordà, llebre a la royal, el carro de formatges, Laberdolive del 85 i el Sr. Subirós: la civilització”. Costa no estar-hi d’acord. Però al costat d’aquestes consideracions tan plenes de saviesa Sanahuja en diu de l’alçada d’un campanar perquè fa com fan, o com feien, els senyors: dibuixar un perímetre de confort i mirar per damunt de l’espatlla tot aquell i tot allò que en queda fora i, així, ell que és de l’Espanyol pot considerar que els aficionats del Barça pertanyen, en la seva immensa majoria, a una menestralia bastant deixatada. Té una considerable mania a allò que ell anomena “pijos de butxaca esquifida”, és a dir, als integrants del que aquí a Terrassa se n’ha dit el “quiero y no puedo” i que en època dels meus pares eren coneguts pels de “papà i mamà i patates sense oli” i en fa objecte de les seves més descarnades burles. El personatge és tan bo i tan extravagant a la vegada que es pot permetre afirmacions com la següent: “El meu sentit de l’humor és tan refinat que a voltes poso algun blues del Mississipi pels altaveus de la fàbrica”. Al darrera d’aquesta frase hi ha el protagonista d’una novel·la!
No sé quina vida tindrà Nacho de Sanahuja a la ràdio. Em temo que, com tots els personatges extrems, el fet de ser-ho repetitivament el porti a la inconsistència. Però jo, de moment, l’estic disfrutant molt perquè algunes coses que diu, i sobretot com les diu, em retornen a la Terrassa de la meva infantesa: “Des que s’han inventat això de la ‘classe mitja’ que ja no es pot anar enlloc”. I celebro que de l’estirp dels senyors de Terrassa, que tantes gràcies i desgràcies va portar a la ciutat, només en quedi un epígon en forma de personatge estrafolari que té una secció en un programa de ràdio.
