Són el complement ideal per eliminar les bactèries i evitar la formació de la placa bacteriana de la boca. Actuen com antisèptics i resulten molt útils per completar una bona higiene bucodental. Encara que no substitueixen l’ús del raspall de dents els col·lutoris són uns elixirs molt útils per defensar-nos dels microbis i mantenir una boca sana i ben cuidada. Així ho recorden al Centre Parc del Nord, una clínica on tots els professionals assessoren a cada pacient sobre el col·lutori més indicat al seu cas.
Però més enllà dels beneficis que avui dia tenen aquests productes en la salut bucodental si passen revista als seus orígens veurem que no són un invent modern. Els habitants d’antigues civilitzacions ja sentien la necessitat d’eliminar els restes de menjar i la placa bacteriana de les dents. Per això la història dels primers col·lutoris naturals es remunta a milers d’anys enrera.
Què feien les antigues cultures?
Com es netejaven les dents els egipcis, grecs, romans o xinesos? El doctor David Herrera, president de la Sociedad Española de Periodoncia, fa una aproximació a la història de la higiene dental al llarg de diferents etapes en un article que recull també el Centre Parc del Nord.
Com explica, les antigues civilitzacions utilitzaven flors seques, fruites, carbó, eucaliptus, canyella, menta, vainilla, escorça d’arbres i llet de ruca o de cabra. Hipòcrates ja recomanava glopejar un preparat amb sal, alum (un tipus de sulfat) i vinagre. I per la seva banda el Talmud jueu aconsellava una barreja d’oli d’oliva i aigua de massa.
Els primers col·lutoris
Durant el segle XVII, el descobridor del microscopi, Anthony van Leeuwenhoek va intentar destruir els microorganismes de la boca amb preparats a base de vinagre o brandy. Però no va tenir èxit.
Va haver de transcórrer un segle, al XVIII, per a poder veure els primers col·lutoris, alguns dels quals estaven elaborats amb un amoníac artificial. No obstant, quan realment aquests preparats per a la higiene dental agafen embranzida és al segle XIX. El primer antisèptic bucal, conegut com Odol el va posar al mercat el suís Karl August Lingner l’any 1893. Aquest producte contenia olis aromàtics i segueix estan a la venda.
D’altra banda, les primeres marques van aparèixer al 1860 amb fórmules desinfectants basades en àcids carbòlic com el que va patentar el metge Joseph Lister. El 1879 el doctor Lawrence va desenvolupar un antisèptic efectiu per a procediments quirúrgics que comercialitzaria com a Listerine.
I unes dècades més tard, l’any 1960, la història dels col·lutoris va recollir un nou avenç: la clorhexidina, de gran poder antimicrobià. Va ser Harald Löe (Dinamarca) que la va descobrir.
La clorhexidina
Determinats col·lutoris són eficaços per prevenir i combatre la malaltia periodontal. Són els que contenen la clorhexidina (CHX), una substància “amb excel·lents propietats antisèptiques i una pronunciada activitat antimicrobiana: actua unes 12 hores”, explica el doctor Germán Pugach, periodontista del Centre Parc del Nord. Dues rentades diàries amb CHX al 0,12% o al 0,20% “inhibeixen gairebé totalment la formació de placa bacteriana i el desenvolupament de la gingivitis”, afegeix el doctor.
No obstant això, el seu us incontrolat pot provocar efectes indesitjables perquè “tenyeix, de manera reversible, les superfícies de les dents, les obturacions estètiques i la llengua”, indica. “A més, pot interferir transitòriament en el sentit del gust, aportant un sabor metàl·lic.
