Diuen que no hi ha etapa de la vida que faci més por als pares que l’adolescència. La psicòloga, professora emèrita de pedagogia de la UAB, Maria Jesús Comellas treu ferro a aquest pànic i recorda als pares que un dia també van ser adolescents i van desitjar volar sols. Al seu llibre “Educar no és tan difícil” dóna aquest missatge d’optimisme cap a una generació que reconeix que l’apassiona.
Per què diu que és l’etapa més interessant de la vida?
Perquè en arribar a l’adolescència s’obre un major debat a casa. En aquesta etapa es té un major domini del llenguatge i una mirada més àmplia del món que els envolta. Això fa que tinguin un sentit crític dels comportaments dels adults, de fets socials… I parlar de tot el que veuen afavoreix que hi hagi un ambient de diàleg i comunicació molt més ric. Aquest major debat pot ser cansat per als adults al sentir-se qüestionats.
Com veu els adolescents d’avui respecte als de 30 anys enrera?
Hi ha models i estètiques força semblants. La diferència és que no es comença a treballar en edats tan joves (12-14 anys) com es feia abans. Això ha allargat la formació dels joves. Però no tenir tantes responsabilitats vitals com abans no ha afavorit la seva participació i maduresa en tasques quotidianes que haurien de fer.
Les noies maduren abans?
A les adolescents, se’ls obre l’oportunitat d’igualar més comportaments amb els nois. Les noies tenen major resposta al procés educatiu malgrat que encara hi ha desigualtats de sexe en l’accés a certs estudis i llocs de treball.
I el rol dels nois, com el veu?
En molts moments no acaben de trobar l’equilibri entre ser “cridaners” i mostrar la masculinitat (fortalesa, força i predomini) i actuar amb tendresa, serenitat, amabilitat i tranquil·litat com les noies. Per voler mostrar aquesta “virilitat” fan actuacions de risc exagerat moltes vegades. Malgrat una tímida incorporació a tasques de la llar no se’ls encomana fer de cangurs dels germans. A més, en les relacions de parella encara hi ha un cert control per part del noi sobre la noia en clau d’estimació i protecció i elles entenen aquesta postura com que són protegides.
Molts pares es queixen que són rebels, no obeeixen, contesten…
Hi ha una excessiva sobreprotecció “com a senyal d’amor” que amaga falta de confiança. I no afavoreix la maduresa del jove. Per poder separar-se de la protecció i construir la seva identitat ja no pot ser sols obedient. Això genera enfrontaments. Però ser adolescent no vol dir ser mal educat. Cal que l’adult assumeixi aquesta conducta en clau de desenvolupament i no d’atac.
Què han de fer els pares?
Cal confiar, mostrar afecte, deixar fer i no anar al darrera. Cal mostrar-los afecte, estimar-los i fer-los abraçades perquè és una etapa difícil per a la canalla i no ho ha de ser per a la gent adulta.
