Toñi Amaro té 36 anys i en fa 9 que treballa a l´Hospital Universitari Mútua Terrassa per ajudar adolescents i adults a sortir del túnel dels trastorns alimentaris en què s´han vist atrapats. Mira, observa i sap escoltar amb la seva formació en psicologia clínica per tractar casos d´anorèxia i bulímia, d´especial incidència entre els joves. Alerta que hi ha webs perilloses que inciten a males conductes.
Aquesta setmana l´AUC (Associació d´Usuaris de la Comunicació) ha presentat una nova denúncia instant el govern central a actuar contra les webs que promouen l´anorèxia i la bulímia, davant la clara indefensió dels menors. I els psicòlegs, que prenen el pols al dia a dia d´aquests trastorns alimentaris, n´estan veient una causa directa. Toñi Amaro, psicòloga clínica de Mútua Terrassa, percep aquests perills entre els joves.
Les xarxes socials i internet són la principal eina que utilitzen els joves per comunicar-se i rebre informació. Poden influir-los i conduir-los a trastorns alimentaris?
Sí que afecten però fa falta també una predisposició de la persona a desenvolupar la malaltia. És evident que hi ha determinades webs dirigides a noies adolescents que fomenten clarament l´anorèxia i la bulímia. Són pàgines no reglades que tenen per objectiu principal promoure i perpetuar aquestes malalties i és necessari actuar.
Com han evolucionat els casos d´anorèxia i bulímia a Terrassa?
Els últims anys no s´observa una demanda creixent de tractaments. A la Unitat d´Adults fem un seguiment de 250 pacients. El nombre de casos nous s´ha estabilitzat.
Per què apareixen aquests trastorns més en noies? Pels patrons de bellesa femenins?
L´anorèxia és una malaltia més de dones, en una proporció de 10 noies per 1 noi. Les joves es preocupen més per l´autoimatge i el seu pes. I es fixen més en l´ideal de bellesa que associa estar prim amb l´èxit i rebutja l´obesitat, tal i com transmeten els mitjans de comunicació. Això exerceix una gran pressió social sobre elles. Als nois, no se´ls exigeix socialment estar prims tot i que també hi ha casos.
Però a les desfilades de moda ara es controla més el pes de les models, no?
És un doble engany. Es va intentar fixar un pes mínim a les models de la passarel·la Cibeles i d´altres cites de moda però se segueixen veient dones molt primes.
Comprar roba per a adolescents tampoc ajuda.
Les talles són molt poc fiables i la mateixa pot ser diferent entre marques i botigues. Jo sempre dic que les talles 32 o 34 que ens venen amb normalitat són talles de malaltia alimentària.
Els trastorns de conducta dels menors davant del menjar poden respondre a un conflicte personal o a una baixa autoestima?
El factor emocional hi influeix però no és l´únic. Són trastorns multicasuals i hi ha persones que els desenvolupen i d´altres que no. Poden apareixen a qualsevol edat però sí que hi ha etapes més vulnerables, entre els 12 i els 18 anys. L´adolescència és un període de canvis corporals importants, on ser igual en un grup pren més valor i pot existir una por al rebuig. Les crítiques de les amigues sobre la pròpia imatge o el pes poden generar una obsessió, una preocupació important, i desencadenar un trastorn alimentari.
Com és la persona anorèxica?
Jo en diferenciaria dos grans tipus. La persona més obsessiva, exigent i perfeccionista té més tendència a desenvolupar l´anorèxia restrictiva (deixa de menjar determinats aliments, redueix les quantitats o se salta àpats). En canvi, si és impulsiva, amb més tendència al descontrol, pateix amb més freqüència l´anorèxia purgativa (afartaments, vòmits autoinduïts, abús de laxants…).
Quins senyals d´alarma poden fer sospitar els pares d´un comportament de risc?
El primer que ens pot alertar és una disminució ràpida de pes i sense causa aparent. També, els canvis en la manera de menjar (ingerir més ràpidament o més lentament), evitar àpats famíliars o desaparèixer i anar al lavabo. Noies que eren tranquil·les es tornen hiperactives, s´aixequen de taula, no paren i no toleren estar al sofà.
Per què aquestes ganes sobtades de fer coses?
És una conducta compensatòria per necessitat de cremar el que han menjar immediatament. Podem detectar canvis en el caràcter, tristor, irritabilitat, obsessió o un major aïllament.
Què pot fer la família?
Davant d´aquests senyals s´ha d´acudir a un metge o pediatre per poder intervenir a temps amb un tractament psicològic. Si es confirma el trastorn els pares no han de fer de terapeutes sinó normalitzar els àpats i seguir les pautes del professional. La millor teràpia és tornar a fer tots els àpats junts, amb menús saludables i menjant de tot, fins i tot fregits i dolços.
Quan es confirma el diagnòstic, quin protocol se segueix?
Si són adolescents vénen pressionades per la família. L´actitud és de resistència o negació del problema. El nostre treball és de motivació al canvi. Si no hi ha un risc vital es fan visites a nivell ambulatori, però si l´evolució és negativa es fa un ingrés parcial o complet.
Són patologies que s´arrosseguen tota la vida?
No. Tot i que els tractaments són llargs, de dos anys o més. Un 30% de les pacients es recupera; un altre 30% s´estabilitza amb seqüeles, i un altre terç es cronifica i fa un seguiment a la Unitat d´Adults.
Algun cas que l´hagi colpit?
Els psicòlegs sempre mantenim les distàncies però recordo casos de desnutrició importants. En joves l´anorèxia causa osteoporosi per la retirada de la menstruació. I és una seqüela de per vida.