Terrassa fou ciutat pionera en la lluita per uns ajuntaments democràtics. L’any 1967, quan els ajuntaments eren controlats per la mateixa classe política des del 1939, la nostra ciutat tingué els primers regidors demòcrates que, denunciant les mancances greus dels barris, van posar de manifest la falta de sensibilitat i les injustícies de la dictadura.
Durant la segona meitat dels anys seixanta, Terrassa presentava una gran complexitat. En vint-i-cinc anys, la població de la ciutat s’havia gairebé triplicat, passant de 45.081habitants (1940) a 117.922 (1965), principalment com a conseqüència de la immigració. La renta per càpita creixia i el sistema productiu s’enriquia, però, per altra banda, també és cert que la majoria de la població vivia en unes condicions de vida precàries. La immigració tenia uns costos econòmics i humans elevadíssims que eren pagats, en bona mesura, pels mateixos immigrants. Alguns d’ells van poder arribar a conèixer què era allò tant nou de la societat de consum, però van haver de pagar el preu de llarguíssimes jornades de treball i el pas per unes barriades sense les mínimes condicions higièniques i de serveis.
L’últim esglaó
Tot plegat era conseqüència de la política d’un règim que servia els interessos de les classes benestants, més preocupat de mantenir silenciada les veus discrepants que no pas de garantir un benestar per a tota la població. Els ajuntaments eren l’últim esglaó d’aquesta piràmide dictatorial i disposaven d’unes finances minses que servien, amb prou feines, per mantenir activa l’administració municipal. La participació democràtica als ajuntaments era nul·la. Durant el franquisme, els consistoris s’escollien per terços renovats per meitats cada tres anys. Un terç l’escollien les entitats econòmiques, culturals i professionals de cada municipi a partir d’una llista proposada pel Governador Civil (terç corporatiu), un segon terç era escollit pel Sindicat Vertical (terç sindical) i el darrer terç seria escollit en sufragi per aquells veïns que fossin caps de família (terç familiar).
En aquests context, Joan Barenys, advocat i funcionari municipal, va considerar que calia intentar trencar aquest immobilisme municipal existent des del 1939. La forma més factible era fer-ho participant a la convocatòria del terç familiar. Barenys era una persona vinculada a la socialdemocràcia catalanista de Josep Pallach i secretari del Centre Social de les Arenes, un dels barris que més patia les condicions de deixadesa per part de l’Ajuntament. A les reunions de la coordinadora de barris de la ciutat, lloc de trobada dels diferents representants de les associacions de veïns i centres socials de la ciutat, s’accepta la idea d’en Barenys de presentar una candidatura popular que intentés penetrar a l’ajuntament per ajudar a resoldre els problemes de serveis dels barris o, si més no, fer sentir la veu d’aquells sectors més desafavorits. La candidatura, finalment, va quedar formada per Andreu Fresnadillo, metge vinculat per la professió a diversos barris, i Llorenç Padró, administratiu activista cultural vinculat al Casal de Sant Pere i Joan Barenys. La candidatura rebé un important suport dels sectors pròxims a la democràcia cristiana, la socialdemocràcia i el Moviment escolta. El PSUC però, principal partit de la oposició antifranquista, no hi va donar suport.
Quan es va fer pública la candidatura de Barenys-Fresnadillo-Padró, el búnker local va concloure que calia impedir la presència de demòcrates dins l’Ajuntament. Només la possibilitat d’haver de concórrer a les eleccions ja els feia pànic. Fins el 1966, només s’havien celebrat “eleccions” municipals a Terrassa el 1948 i el 1951, però en aquelles convocatòries tots els candidats representaven el mateix. La resta d’anys que havia tocat renovar el terç familiar es presentaren el mateix nombre de candidats que places a cobrir, de manera que els candidats quedaven automàticament proclamats regidors. Poc abans de la proclamació dels candidats, els governants locals van intentar repetir aquesta jugada i, inicialment, ho aconseguiren. La candidatura democràtica va ser anul·lada per la Junta Municipal del Cens al·legant que els expedients estaven incomplets, havien fet retirar una signatura. Els candidats oficials van ser proclamats automàticament regidors.
Barenys, Fresnadillo i Padró apel·laren aquesta decisió al Tribunal Contenciós Administratiu, el qual, contra tot pronòstic, els acabà donant la raó. El 2 d’abril es celebraren les eleccions i, per sorpresa dels candidats oficials, els candidats populars els van doblar en vots. Per primera vegada, des del 1939, la veu de les classes més desafavorides va aconseguir entrar a l’Ajuntament. Això significà un gran xoc contra un establishment acostumat a que ningú dugués la contrària. Evidentment, aquests tres regidors, als quals se’ls va sumar Josep Maria Playà, escollit pel terç sindical, no podien fer res contra una majoria de fidels obedients de les instàncies superiors, però la seva veu va servir per denunciar les greus mancances urbanístiques que patien el barris i, de retruc, l’ordre establert.
Aquest moviment, pioner a Terrassa i al Prat del Llobregat es va començar a estendre per moltes poblacions de Catalunya a les convocatòries del 1970 i 1973. Ara bé, a la nostra ciutat, quan el 1970 es celebraren novament eleccions al terç familiar i s’intentà novament guanyar una nova batalla al franquisme local, l’establishment va saber jugar bé les seves cartes i aconseguí que els seus candidats s’imposessin als candidats populars. Però per fer-ho va haver d’anar a buscar candidats coneguts i més pròxims a les sensibilitats socials que no pas els que havia presentat fins aquell moment.
Nou triomf democràtic
Tres anys més tard, el 1973, es produí un nou triomf dels sectors democràtics, i aquesta vegada, vinculats a l’esquerra radical: Antoni Cunill i José Ruiz foren escollits regidors. Ambdós eren coneguts lluitadors antifranquistes, de militància comunista i vinculats, respectivament, als moviments veïnals de la Maurina i Ca n’Anglada. En les mateixes eleccions, també foren escollits Àngel Cos, conegut fisioterapeuta i Pere Sancerni, vinculat al Casal de Sant Pere.
Cunill i Ruiz mantingueren una actitud d’intransigència i es mantingueren ferms en les seves idees i reclamacions que t’han irritaven a l’alcalde i a la majoria de regidors. Només mig any després de la seva elecció, foren suspesos del càrrec durant seixanta dies per ordre governativa per haver fer costat a una manifestació contra la pena de mort i una altra contra la selectivitat.
La lluita iniciada per Barenys, Fresnadillo i Padró va obligar a canviar el fer “de ordeno y mando” que s’havia mantingut intacte durant molts anys, i també fou molt important en vistes a les relacions que l’Ajuntament va mantenir amb les forces democràtiques a partir de la reforma política de 1976.
L’autor agraeix la col·laboració de Ferran Pont i Cèlia Ros, testimonis d’aquests fets històrics.
L’autor és graduat en Història per la UAB i màster d’educació secundària. Coordinador dels Tallers d’Història Local del CEHT
