Aquest títol, encara que li agafi el nom en préstec, no fa referència al programa de TV3 que, al meu modest entendre, és l’apoteosi del cofoisme català, sinó a la mena de muntanya russa emocional i política en què els pobres ciutadans d’aquest país vivim des de diumenge passat. Les expectatives que s’havien dipositat en els resultats del 27-S eren tan grans que a hores d’ara sembla que qui hagi guanyat les eleccions sigui la força que ha tret 25 escons, mentre que els que n’han tret 62 no acaben de trobar la manera de gestionar el seu triomf, ni tan sols d’explicar-lo bé. L’eufòria a la seu de Ciutadans i la forçada alegria a la plaça del Born van fixar un marc conceptual, la nit de les eleccions, que serà molt difícil de desfer.
I aquest marc conceptual es traslladarà al Parlament: per primera vegada des del restabliment de la democràcia, el cap de l’oposició no serà una força catalanista sinó una d’espanyolista que ha basat la seva estratègia política i la seva raó de ser, precisament, a negar-nos com a poble i com a nació. Potser alguns que van riure tant veient la deplorable desfeta del PSC aviat l’enyoraran i aquells que el titllaven de lerrouxista hauran de veure ara què és el lerrouxisme de veritat. Parlo, naturalment, del PSC de Reventós i Maragall, no de la federació catalana del PSOE que dirigeix Miquel Iceta, el qual, tanmateix, al costat d’Arrimadas i Albiol encara ens semblarà que calça barretina. Aquest és el Parlament que ha sortit de les urnes, un Parlament cantellut i d’una difícil geometria variable, com a mínim en els propers mesos.
Certament, els resultats del 27-S han dibuixat un escenari de pactes molt complicat i, d’altra banda, no sembla que l’assetjament mediàtic a la CUP -per tele, ràdio i Ara- sigui l’estratègia més intel·ligent. Aquest assetjament mediàtic va servir a Mas per forçar una llista unitària, de la qual, a hores d’ara, més d’un ja es deu estar penedint, però no tinc clar que serveixi també perquè la CUP cedeixi en els seus arguments sinó perquè cada vegada s’hi encastelli més. Crec que ara és el temps de la discreció, de sortir dels focus i de parlar molt, però de manera reservada. La sobreexposició mediàtica que està patint la CUP aquests dies no està fent cap bé ni a ells ni al “procés” en general. Hi ha propostes “corals” que no haurien hagut de sortir mai a la llum pública i s’haurien hagut de quedar refugiades en la pietosa mirada dels companys de la taula de negociacions, com tampoc no és bo que hagi de sortir en Baños cada dos per tres a matisar les declaracions que han fet els seus companys de files. Discreció i calma, molta calma. Sembla mentida que després del que ha passat els últims quinze anys a Catalunya encara no hàgim après que si alguna cosa no convé és governar a qualsevol preu.
En fi, com deia aquell poeta francès “no hi ha pitjor ressaca que la que provoca el vi que no hem begut”.
