Una de les primeres sensacions que té el viatger quan arriba a Grècia -especialment si arriba a Atenes- és la que recull Quevedo, parlant de Roma, en el seu cèlebre sonet: “Buscas a Roma en Roma, ¡oh peregrino!, y a Roma misma en Roma no la hallas”. Aquella Grècia, aquella Atenes, que estudiàrem als llibres és inexistent, més enllà del sublim cementiri en què s’ha convertit el castell de Cetines, és a dir, el Partenó. Els grecs actuals són tan descendents de Pèricles i Ulisses com nosaltres dels almogàvers. I quan hom hi porta uns quants dies, i és capaç d’establir conversa amb els locals, s’adona que potser sí que hi ha un fil subtilíssim que uneix els actuals grecs amb els de l’Edat de Plata i que no és un altre que la seva voluntat de ser. Ells són grecs perquè ho volen ser, perquè ser grec és una manera d’entendre el món i de passejar-s’hi.
És important tenir present això per entendre el que està passant aquests dies. Perquè si algun buròcrata de Brussel·les es va pensar que, en els últims 30 anys, estava negociant amb Pèricles és normal que hàgim arribat al cul de sac que representa el referèndum d’aquest diumenge. No es negocia mai amb Pèricles quan es negocia amb Grècia, al màxim que hom pot aspirar és a negociar amb els hereus d’Ulisses i ja se sap que a Ulisses no se li pot comprar cap cavall, ni que te’l doni regalat. El buròcrata pretén apartar els sentiments quan negocia, el grec negocia a partir dels sentiments i molts grecs estan vivint la negociació amb Brussel·les dels darrers mesos com una humiliació. I no estic segur que no sigui això el que pretén el directori de la Unió Europea: no tant humiliar els grecs com humiliar, això sí, el seu govern, que ha gosat plantar cara i qüestionar el dogma de l’austeritat. I no s’han adonat que humiliant el seu govern humiliaven els grecs i que aquesta actuació en despertava d’altres de resultats imprevisibles. A qui se li acut plantar un exèrcit de buròcrates, altrament anomenat “la troika”, contra un país els referents nacionals del qual no remeten ni a la revolució industrial ni, encara menys, a la revolució digital sinó a l’Edat de Bronze?
El desastre fa temps que estava assegurat. I aquest diumenge els grecs hauran de triar entre dues desgràcies o bé acceptar la purga receptada per la troika, dels resultats de la qual fins i tot el mateix FMI desconfia, o bé quedar-se sols amb la seva dignitat i la seva bancarrota. I perquè els grecs sàpiguen què comporta el camí de la dignitat els n’han donat un petit tast aquesta setmana en forma de “corralito”. Passi el que passi diumenge, el directori europeu haurà aconseguit trencar la societat grega. Si guanya el sí, molts grecs que hauran votat que no hauran d’assumir en la seva pròpia carn l’amarg retorn d’uns diners que ells mai no van tenir; si guanya el no, molts grecs que hauran votat que sí hauran d’assumir una davallada considerable en el seu nivell de vida. Des de fora, des d’altres països de la Unió Europea, hi ha molts votants d’esquerra que animen els grecs a plantar cara però als qual se’ls arronsaria el melic si haguessin de prendre una tal decisió amb les conseqüències que tindrà per als grecs. I també hi ha molts votants de dretes europeus, i particularment espanyols, que volen que els grecs votin que sí diumenge però que no estarien disposats a acceptar les condicions del sí si les haguessin d’assumir en el propi país i en les pròpies espatlles.
No sé què passarà diumenge a Grècia, no sé si guanyarà el sí o el no, però, passi el que passi, el que és segur és que aquest cap de setmana alguna cosa s’haurà trencat a Europa i hauran caigut molts vels que disfressaven la nova forma de colonialisme en què el directori europeu ha convertit aquella idea brillant que en el seu dia fou la Unió Europea.