A comença el temps de vacances, desesperadament esperat pels qui tenen feina i forçosament oblidat pels aturats. És el temps durant el qual hom té lleure per fer coses, fora de les ocupacions habituals, com anar de viatge. Terme que es deriva del llatí "viaticum" i que significa les provisions que duu el viatger al llarg del camí. El vocable anglès "travel" (viatge), que té la mateixa arrel que el francès "travail", indica esforç, fatiga, treball, dificultat. Són dos aspectes diferents d’una mateixa acció, viatjar: l’un subratlla el positiu, l’altre remarca el negatiu. Si unim les dues accepcions tal volta obtinguem la millor definició de "viatge" en incloure l’esforç i les provisions necessàries per fer camí.
Des de sempre l’experiència humana ha estat relacionada amb el viatge i segurament un dels més interessants de fer sigui anar a la recerca de la naturalesa, de llocs davant dels quals l’home ha experimentat por: muntanyes, oceans, deserts, boscos, volcans, etcètera. Tots ells evoquen amenaces, perills pel seu poder destructor. Va ser a partir del segle XVIII que van ésser percebuts com a "sublims" per les profundes emocions -síntesi de temor i admiració/plaer- que s’experimenten davant d’aquestes immensitats tan atractives i alhora tan amenaçadores.
Qui no ha experimentat un temor barrejat amb admiració i plaer en contemplar un volcà en erupció, el firmament ple d’estrelles escampades en un infinit nombre damunt seu, la mar durant una tempesta amb les violentes agitacions de les onades, l’espectacle dels profunds precipicis, els sorollosos i tumultuosos torrents, les gegants torres de pedra de les muntanyes, els elevats cims coberts de neu i boira, les roques penjants o les verdes i fèrtils valls?
Tots aquells llocs són qualificats de "sublims". Segons uns autors "sublim" es derivaria del llatí "sub" (entès com a super/sobre) i "limine" (altíssim, que està per damunt de l’arquitrava del llindar de la casa) o de "sub" ( en el sentit de sobre) i "limes" (frontera, límits). En resum, "sublim" significa il·limitat, que supera qualsevol límit.
L’home que té experiència de la naturalesa sublim descobreix que allò immens i terrible que li feia tanta por es torna un instrument gimnàstic per enfortir-lo. La consciència de la seva petitesa, que ha vençut el temor davant d’aquells llocs sublims, nodreix la seva autoestima, la qual cosa és també una estratègia per no deixar-se acovardir ni atemorir pels infortunis i vicissituds de la vida. En efecte, la por, a la qual hom s’enfronta i s’aconsegueix vèncer, l’enforteix psicològicament i moral. Diu Hume al seu "Tractat sobre la naturalesa humana" que "l’absència d’obstacles torna inútils les nostres forces, fent-nos oblidar-les; altrament, els obstacles les desperten i les posen en acció". Nietzsche, que en la seva estança a Suïssa pujava muntanyes, s’enfilava per camins molt drets, travessava espessos boscos de pins i caminava sovint per les valls, aprengué de les seves experiències sublims amb el contacte amb la naturalesa que hi ha una dependència entre els elements positius i els negatius en la vida de l’home i que allò que es vol acomplir no s’assoleix si no és mitjançant les dificultats. En efecte, en l’espai entre el fracàs i l’èxit, entre allò que volem arribar a ser i el que som en el present, hi ha d’haver esforç, fatiga, dolor. I Montaigne en els "Assaigs" comenta que l’art de viure està a trobar utilitats a les adversitats.
