La Terrassa empresarial es mou. Aquesta setmana he tingut ocasió de participar en dues activitats que demostren la vitalitat del teixit empresarial de la ciutat. Hi ha més optimisme. Sembla que ens disposem a deixar la crisi i, sense caure en cap triomfalisme, les perspectives són més positives. Dimecres, la Cecot i el Cercle d’Economia van organitzar una sessió sobre indústria i innovació que va resultar molt interessant. I, dijous, Rius Consultors va organitzar una important trobada amb els seus clients a la Jazz Cava on vàrem compartir reflexions sobre els factors d’èxit de les empreses. Els projectes empresarials que van bé són els que no s’aturen, els que saben canviar àgilment quan varien els seus mercats, els que saben construir el present però pensen en el demà.
Terrassa és una ciutat amb empreses carregades d’història. Amb poques excepcions, ja no són les velles corporacions tèxtils, però hi ha força empreses que ja tenen dècades a l’esquena i saben tant el que és créixer i el que vol dir afrontar crisis molt dures, com la que acaben de viure. Terrassa sempre ha tingut una classe empresarial inquieta. A començaments del segle passat va crear un bloc de poder compacte al voltant del salisme, bloc que d’una forma o altra va governar la ciutat fins als anys seixanta. Després aquest bloc es va diluir i amb l’arribada de la democràcia municipal la desfeta del tèxtil local va canviar completament el panorama. Per primer cop, les iniciatives sobre la ciutat tenien un caràcter públic. L’Ajuntament democràtic exercia la seva legitimitat i assumia un tipus de lideratge que no tenia precedents. En l’etapa Royes, Prointesa va simbolitzar un pacte entre el nou poder democràtic i representants de les institucions i corporacions de la Terrassa econòmica clàssica. En aquest marc, l’Institut Industrial es diversificava a través d’una potent Cecot i la Cambra de Comerç adquiria una renovada projecció.
Aquest equilibri, en què les qüestions de ciutat són òbviament liderades per l’Ajuntament, però en què les organitzacions empresarials són potents, permet iniciatives público-privades que són la base de l’èxit dels territoris desenvolupats. Els territoris que creen més oportunitats per a la seva gent són aquells on les sinergies entre públics i privats permeten iniciatives que per separat no serien possibles. Els apriorismes ideològics sobre gestió pública i privada semblen ara retornar amb força quan semblava que els teníem superats. La dicotomia no és entre gestió pública i privada, sinó entre bona i mala gestió, i aquest criteri de qualitat no és exclusiu ni de les empreses ni de les administracions.
Quan pensem en els territoris més innovadors, com Califòrnia o com Israel, o en menor mesura en algunes iniciatives asiàtiques d’èxit, com Corea del Sud o Singapur, es produeix un curiós fenomen. Cada cop l’Estat assumeix un paper més emprenedor respecte del creixement econòmic i aprèn a col·laborar amb empreses sense trencar les regles del joc. Per contra, les empreses han entès que la seva funció va més enllà de la generació de beneficis privats i s’impliquen en projectes per crear valor públic amb una intensitat i claredat que mai s’havien plantejat.
A Terrassa, li ha anat millor quan hi ha hagut equilibri. Quan cadascú fa el seu paper però hi ha respecte i col·laboració entre públic i privat. No es tracta ni que tot sigui públic ni que els privats s’aprofitin de la col·laboració amb el públic per especular. Es tracta de construir ciutats equilibrades, on la mixtura público-privat ajudi a crear més oportunitats. Si algú es para a pensar en l’enorme nombre d’aturats que té una ciutat com Terrassa, ràpidament entendrà que sense col·laboració i equilibri aquest problema principal de la ciutat no disminuirà. No es tracta d’ideologia, es tracta de sentit comú.
La dicotomia no és entre gestió pública i privada, sinó entre bona i mala gestió
