Hi ha xifres que, per si soles, no diuen gaire. El nombre d’estrelles al cel, els quilòmetres que recorre la llum en un segon, els litres d’aigua que conté un oceà.
Són magnituds tan enormes o tan abstractes que amb prou feines ens commouen. Però hi ha un nombre petit —gairebé modest— que té la capacitat d’estremir-nos quan ho comprenem: 30.000. Aquest és, aproximadament, el nombre de dies que dura una vida humana mitjana en el nostre país. Un grapat de postes de sol. Un grapat d’oportunitats. Una col·lecció finita de moments en què podem sentir-nos vius.
La majoria de les persones no pensen en la vida en dies. Pensem en anys, en etapes, en dècades. Diem “en tinc trenta”, “en tinc quaranta”, “em queden molts anys”, com si el temps fos un recurs inesgotable, un fons etern del qual podem continuar retirant sense límit. Però quan dividim la vida en dies, en unitats petites i palpables, comprenem brutalment que el temps no és una autopista interminable, sinó una carretera que inevitablement té un final. El problema és que vivim com si els dies fossin infinits. Posterguem l’important, ens enredem en el que és urgent, ajornem converses, viatges, projectes, somnis. Donem més valor al que és immediat que al que és essencial. I en aquest automatisme, en aquesta distracció permanent, deixem passar dies que mai no tornaran. No perquè no vulguem viure’ls intensament, sinó perquè no ens adonem que estem gastant l’única cosa que realment ens pertany: el nostre temps.
Quan som joves, els dies semblen eterns. Quan som adults, semblen accelerar-se. Quan envellim, semblen escórrer-se entre els dits. Però la quantitat total –aquesta xifra de 30.000– no canvia. El que canvia és la nostra consciència sobre ella.
Sentir-se viu no és un eslògan motivacional ni un mandat de felicitat constant. És un estat més profund, més honest, més humà. És la capacitat de ser-hi present, de connectar, d’emocionar-se, de prendre decisions que tinguin sentit per a nosaltres. Sentir-se viu inclou alegria, però també inclou vulnerabilitat, risc, tristesa, dubte. No és una promesa de plaer permanent, sinó una invitació a participar activament en la nostra pròpia existència. N’hi ha que se senten vius escalant muntanyes, uns altres, abraçant els seus fills, altres escrivint, altres estimant, altres lluitant per una causa. Però tots comparteixen alguna cosa: no es limiten que la vida passi, l’habiten. Un dels grans drames contemporanis és viure anestesiats. Envoltats de pantalles, obligacions, notificacions, discursos de productivitat i expectatives alienes, moltes vegades funcionem sense reflexionar. Dediquem milers de dies a fer coses que no triem realment, seguint rutines que no qüestionem, sacrificant temps per diners, seguretat o reconeixement. Però què fem amb aquests diners, aquesta seguretat, aquest reconeixement, si al final el saldo emocional és buit? Quin sentit té acumular béns si no acumulem vivències? Què val un dia més de vida si ho passem desconnectats de nosaltres mateixos?
Els dies extraordinaris no ens passen: els construïm, encara que sigui en petites dosis. Així que… què fem amb els nostres 30.000 dies?
No hi ha cap resposta universal. Però sí que hi ha una advertència i una oportunitat. L’advertiment: no esperis tenir més temps del que realment tens. L’oportunitat: encara en tens avui.
La vida no es mesura en quants dies tenim, sinó per com els vivim. I encara que 30.000 dies no semblin gaires, poden ser suficients per construir una vida plena, profunda, autèntica. Una vida que se senti viscuda de debò. Cada dia que passa no és només un número menys: és una oportunitat menys. Però també és una prova que seguim aquí, respirant, sentint, escollint. I mentre seguim aquí, encara podem decidir com volem viure.
