Girar la vista al passat i "apostar per edificis que promoguin unes formes de vida més comunitàries", amb l’exemple de la típica "corrala" de Madrid, dels "tulous" xinesos, de les antigues colònies tèxtils catalanes o dels característics edificis de l’Eixample del segle XIX, "en els quals el propietari vivia al Principal; després hi havia la porteria… La persona que tenia més diners de tots els veïns vivia en un altre pis… i en definitiva hi havia una barreja social a cada unitat, a cada edifici, a cada finca, que avui en dia s’ha perdut". Així ho manifesta l’arquitecta i catedràtica d’urbanisme de la Universitat Politècnica de Catalunya (UPC), Maria Rubert de Ventós, que dilluns passat va protagonitzar la conferència "Incerteses de la ciutat del segle XXI", organitzada per l’associació Actes a la sala de conferències de l’Escola Superior d’Enginyeries Industrial, Aeroespacial i Audiovisual de Terrassa (Eseiaat-UPC).
Ventós apunta que "a Catalunya, la forma de vida en comunitat apareix amb la casa burgesa del segle XIX, representada en els edificis de l’Eixample, on en una mateixa finca hi havia una gran diversitat de perfils de veïns -continua. I el que ha passat els darrers anys és que s’ha construït molt habitatge unifamiliar, cases soltes, però ‘poc empàtiques’; s’han alçat molts blocs de pisos iguals, on hi ha veïns amb perfils socials i econòmics similars… Però la ciutat ha de ser un lloc on el teu veí no sigui com tu".
La catedràtica afegeix que cal avançar cap a un "habitatge més compartit".
Transport col·lectiu
En la conferència, Rubert de Ventós va subratllar la necessitat de promoure els sistemes de transport col•lectiu (trens, autobusos, tramvies…) per tal "d’avançar cap a organitzar-nos de tal manera que no depenguem del cotxe". Segons la catedràtica d’Urbanisme, "els últims 20 anys hem escampat cases pel territori més que en els últims dos o tres segles; no es tracta de ‘demonitzar’ les segones residències, però col·locar habitatges pel territori d’una manera poc responsable té efectes paisatgístics i fomenta la dependència del cotxe".
A banda, l’experta va ressaltar com ha canviat la idea dels espais verds integrats en la trama urbana: "Avui ja no pensem el ‘verd’ com un simple parc, sinó com un sistema, com un corredor natural barrejat amb la ciutat". A més, en termes urbanístics, Rubert de Ventós es mostra crítica amb la ubicació "de tantes rotondes a la ciutat", i va animar a tornar-hi a instal·lar semàfors, "perquè una rotonda implica que el cotxe no hagi de parar, i amb un semàfor el cotxe va a un altre ritme i a més obliga a visualitzar el paisatge d’una altra manera"… "Una ciutat comença quan comença un semàfor", va indicat, a més de considerar que "les infraestructures en general han espatllat molt paisatge".
