Salvador Cristau Coll, bisbe de Terrassa
Amb l’arribada del mes de setembre a poc a poc anem reprenent les festes. El dia 8 de setembre el calendari litúrgic assenyala la festa de la Nativitat de la Mare de Déu, que se celebra tot just nou mesos després de la solemnitat de la Immaculada Concepció, el 8 de desembre.
Aquest dia són molts els santuaris i les parròquies de la nostra geografia que celebren la seva festa de la Mare de Déu, en què popularment anomenem les “marededeus trobades”. Entre d’altres, tenim a casa nostra el santuari de Puiggraciós. Altres santuaris tenen la seva festa pròpia com la Salut de Sabadell, el Remei de Caldes o el Remei de Palautordera.
I és que el poble cristià sempre ha expressat la seva vinculació amb Maria, la Mare de Déu, des que al peu de la creu Jesús ens la va donar com a mare. I ella ja apareix en el llibre dels Fets dels Apòstols acompanyant la primera comunitat cristiana en la pregària, tot esperant la vinguda de l’Esperit Sant. La tradició també l’ha vinculat amb el fet que ella hagi estat la transmissora dels pocs fets que coneixem sobre el naixement i la infància de Jesús, ja que en fou protagonista directa.
En aquest inici de curs pastoral a les nostres parròquies, comunitats i entitats eclesials penso que és bo que sapiguem tenir una mirada a Maria perquè ella ens acompanyi i protegeixi en la nova singladura que iniciem. De fet, els nostres avantpassats li dedicaren molts temples i ermites, expressant aquesta protecció maternal d’ella i la devoció filial dels seus fills.
Però en què ens pot ajudar a fixar-nos més en Maria? Sens dubte cal que anem a l’evangeli. Ella hi apareix poques vegades encara que ben significatives. Ens pot ajudar per exemple a pensar en els altres abans que en un mateix. A l’evangeli la trobem visitant la seva cosina Elisabet, d’edat avançada, i que és que troba esperant el naixement de Joan Baptista. Maria, que també es troba embarassada, anteposa les necessitats de la seva cosina a la seva pròpia comoditat. També més endavant la trobem compartint la festa de casament amb uns amics als quals els falta el vi. Davant una necessitat ben material, Maria ens ensenya a dirigir les nostres peticions i necessitats a Jesús amb aquella frase que va adreçada també a tot cristià: “Feu tot el que Ell us digui”. I és que Maria ens ensenya que per a un cristià les necessitats materials i les espirituals van agafades de la mà, una sempre ha de portar a l’altra i viceversa.
Ens pot ajudar també, com ens recorda el papa Francesc, a posar tendresa en les relacions humanes. La nostra societat, accelerada, immediatista i tensada, no sempre afavoreix que les relacions entre les persones siguin fàcils, gratuïtes i enriquidores. Ella sap amorosir les relacions amb la seva actitud sempre acollidora, atenta, amb una mirada de tendresa que possibilita l’obertura del cor, la reflexió compartida i la creació de vincles estables i profunds. Necessitem aprendre d’aquest estil marià de relacionar-nos a les nostres comunitats humanes i cristianes.
I ens pot ajudar també a viure la nostra relació amb Déu i a tenir una actitud més contemplativa. A l’evangeli, Maria canta la lloança a Déu i se sent petita i humil davant l’omnipotència divina. No es fixa en el gran favor que el Senyor li ha fet, sinó que centra la seva mirada en Déu. També en un altre passatge es consigna un detall important, i és que ella ho guardava tot en el cor i ho meditava. Necessitem aprendre aquesta actitud tan mariana.
Necessitem ser més contemplatius i meditatius en les nostres vides, mirar Déu, pensar bé les coses i sospesar-les a la llum de la fe, discernir què cal fer, sense presses, amb serenitat interior.
Us desitjo que en aquest nou curs, a semblança de Maria i amb el seu ajut, sapiguem pensar més en els altres, sapiguem posar tendresa en les nostres relacions i ser persones de vida interior. Estic segur que això ens ajudarà a ser millors cristians i millors persones i al servei del bé comú.
