Yule Santiago és una artista emergent matadeperenca que va iniciar la seva carrera musical l’any 2021. Va néixer a República Dominicana i a l’edat de dotze anys es va mudar al poble de Matadepera, un fet que ha influït en la seva música. Yule ha gravat tres temes: “Quien era yo”, “He vuelto” i “Diosa tu” i ha fet un total de vuit concerts, entre els quals destaca el seu debut al Jove de Terrassa i el Festival de Microfusa a Barcelona.
Parlem amb Yule sobre els seus inicis, els missatges i inspiració darrera els seus temes i el seu moment professional més destacat.
Quan decideixes iniciar aquesta carrera musical? Sempre he volgut fer música, però sempre havia tingut una barrera en pensar “això no dona per menjar”. Vaig viure pensant així molt de temps. Feia actuacions a l’institut, però ho vaig deixar i va ser una pena perquè el meu entorn em deia que jo valia per fer música. Un dia, mentre feia les pràctiques d’integració social vaig conèixer una persona que tenia un estudi de música, i després de fer una actuació per Nadal em va convidar a anar-hi. No li vaig fer cas, però em va insistir tant que em vaig decidir. Jo no havia compost mai, però vaig escriure “Quien era yo” per provar. Ho vam gravar i va sortir. Allà vaig veure que això m’omplia molt.
El teu primer single és “Quien era yo”. Quin missatge hi ha darrere aquest tema? El missatge de “Quien era yo” mostra el “no sé qui soc, estic desorientada”. He viscut dues realitats molt fortes: vaig viure a República Dominicana en un barri pobre i obrer i, de cop i volta, vaig passar a viure en una realitat completament contrària, Matadepera, on hi ha un alt nivell de vida. A casa meva sempre s’ha treballat molt i a l’adolescència em vaig comparar molt amb els del meu voltant i volia tot el que ells tenien i jo no. Aquesta cançó és una crítica cap a mi mateixa i llança el missatge: “Abans tenies menys i eres més feliç, i ara que tens més i representa que hauries de ser-ho més, no és així”.
Què t’inspira per crear les teves cançons? El que més m’inspira són els fets forts que em passen. Jo utilitzo la música com a teràpia, i sí que m’agradaria poder plasmar també els moments macos, però escriure és la meva via de desfogament. Normalment tracto temes d’injustícies i salut mental. Com que soc integradora social també m’agrada parlar dels col·lectius minoritaris. Penso que aquests temes es tracten poc a la música actual. En fer música urbana habitualment es parla d’alcohol, sexe i drogues i em sembla bé, però també crec que s’ha d’intentar fer música que remogui consciències.
Amb quines dificultats t’has trobat al llarg del camí? A vegades vull fer concerts i s’ha de preparar tot, demanar permisos i són molts diners. Per una butxaca d’una persona obrera a vegades t’has de pensar aquestes coses dues vegades. Jo vaig començar sense esperar res i de cop van venir coses meravelloses, però jo era principiant i no sabia com gestionar-ho. És un món dur i depèn del teu estat d’ànim pot ser una muntanya russa perquè no hi ha horaris. I tot i que voldries dedicar-li més temps al que t’agrada, també tens altres obligacions en el teu dia a dia. Jo he tingut idees, he fet guions del que volia i no he sabut com trobar els mitjans i recursos.
Has gravat videoclip dels teus 3 temes. Com ha sigut aquesta experiència? És brutal, però hi ha molta feina de planificació i preparació. Si la gent pogués veure tot el que hi ha darrere es quedarien al·lucinats. Jo hi entenc sobre el tema perquè m’agrada molt l’audiovisual i a banda he tingut la sort de tenir gent al meu costat que es dedicava a això. És molt divertit, però són moltes hores i esforç que després es plasmen en només 3 minuts.
Com et sents a dalt de l’escenari? M’oblido de tot. Sempre estic nerviosa els cinc minuts previs, sortiria corrents. Després pujo a l’escenari amb molta adrenalina, interactuo amb el públic, ballo… tinc la capacitat d’oblidar-ho tot, com si no existís res més. És una de les millors experiències de la música. Però penso que és bonic estar nerviosa, els nervis del principi els vius amb il·lusió i sempre em van bé. El dia que pugi a un escenari sense nervis no actuaré amb tanta força.
En el que portes de carrera musical, quin ha estat el moment més destacat? Quan vaig treure el primer tema “Quien era yo” van sortir moltes coses de cop, i una de les que més em va sorprendre va ser que em van convidar a un programa a Madrid, al Hard Rock Cafe, on es feia un concurs per descobrir nous talents a Espanya. Vaig anar-hi, i tot i no ser la guanyadora, vaig quedar molt ben posicionada i això va ser molt motivador per a mi.
Estàs treballant en alguna cosa actualment? Fa un any que treballo en un projecte molt gran del que estic molt orgullosa i que si tot va bé sortirà a finals d’aquest 2023. I aquest dissabte estaré al barri del Raval de Barcelona fent un concert al local Always Club.
Tens alguna meta professional? Em fa por pensar en el futur perquè soc molt realista. Faig el que em ve de gust sense marcar-me expectatives. Tot i això, sí que algun dia m’agradaria poder viure de la música sense tenir dues feines, una per viure i l’altre per divertir-me. No busco a estar a dalt de tot, si arribo estaré molt contenta, però la meva meta professional és poder educar-me i aprendre molt d’aquest sector, i sobretot, poder continuar fent música.