JOAN CARLES FOLIA, Coach Advance Life
Mai a la història de la humanitat hi ha hagut un nivell d’infelicitat tan gran com en l’actualitat. Segons dades contrastades, una de cada tres persones cau en depressió o presenta un quadre d’ansietat.
El que passa realment és que tots tenim una escala de valors, però vivim segons una altra i aquesta contradicció genera conflicte emocional en el nostre interior, ens té sempre pendents de l’aparador, ens té contínuament insatisfets.
Les anteriors generacions era gent assossegada, positiva, alegre, que col·laborava amb els altres, que no necessitaven psicofàrmacs i s’acostaven de manera més contundent a assimilar les circumstàncies de la vida i així donar compliment a tots els indicadors de la felicitat. No podem viure angoixats i per assolir aquest benestar interior primer hem d’adonar-nos de com caiem en aquesta emoció de pesadesa i aclaparament perquè cal assegurar amb rotunditat que ens deprimim nosaltres mateixos amb molt d’esforç, ens estressem a nosaltres mateixos, i no ens adonem que ho estem fent.
Per aconseguir-ho tornem a tibar de com funciona el nostre cervell més emotiu perquè no ens afecta el que ens passa, sinó el que ens diem sobre allò que ens passa. En realitat, el 99% dels successos són neutres i la manera com els vivim i com deixem que ens influeixin és realment el que provoca el desànim. És un error creure que aquest decaïment sempre és rebutjable i dolent, certa dosi de patiment és inevitable i bo, perquè és una opció per obrir-nos als altres, reajusta la nostra escala de valors i a més ens fa perdre la por. De fet, la clau és saber distingir entre desig i necessitat, els desitjos no són dolents. Podem desitjar ser un futbolista famós, una altra cosa és que creiem que som uns fracassats si no arribem a ser-ho.
L’única necessitat real i objectiva és que necessitem la salut, però també hem de pensar que la salut és una de les coses més inestables i alterables del món, és el primer que perdrem, ja a partir dels 25 anys, per tant, s’ha de viure sense excessiva obsessió. Tampoc ens preocuparem de manera superlativa de quan morirem, no depèn de nosaltres. El millor és intentar ser feliç en el moment i demà Déu dirà, o bé el destí o ves a saber què. Morir-se és, fins i tot, bo, és bo i bonic. És un fet natural i els fets naturals són bons i acceptats.
Si ens plantegem les coses amb aquesta tranquil·litat i convicció, és poc probable que altres esdeveniments del dia a dia puguin atabalar-nos tant com ho podria fer, d’entrada, la salut i la mort. El llindar de la relativitat ha de ser constant i altament referenciat, perquè si encarem tot allò que vivim com a quelcom suportable i enriquidor per a la nostra experiència vital, hi ha poques qüestions que aconseguiran deprimir-nos. Les persones ens passem el dia donant voltes a les coses, moltes vegades molt abans que siguin realitat o present i en aquesta menjada de cap ens embolcallem en paranoies que fan que la motxilla que carreguem es faci molt pesada, insuportable, depressiva.
Fa poc, parlant amb una infermera de cures pal·liatives que tractava malalts terminals, em va dir que a la seva feina va descobrir que el penediment en els seus malalts era present en molts dels seus últims dies. Aquestes persones que estaven a punt de morir lamentaven no haver complert gaires de les seves il·lusions i se sentien profundament tristos per haver claudicat davant de la por.
Era aquella sensació de no haver espremut la vida al màxim, d’haver-ho deixat per a després, la que encongia els seus cors. Molts manifestaven que, si tinguessin una segona oportunitat, no esperarien a demà per fer alguna cosa que els venia de gust fer avui… i que moltes vegades haurien preferit robar un petó, una abraçada o un dia a la feina i demanar perdó després abans que deixar-ho passar. Sèneca fa molts anys ja postulava que “la veritable felicitat és gaudir el present”. Aquesta frase ens porta a recordar la por pel que passarà demà. Si vivim constantment preocupats pel que passarà en el futur, és molt probable que el terror s’apoderi de la nostra ment. Segons l’estudi que va publicar la revista “Sciencemag”, els que divaguen en excés perden més el temps i, a més, tenen la percepció que passa molt de pressa. Això els porta a viure excessivament ràpid i sentir el pànic del vertigen, ja que la vida se’ls escapa de les mans.
Gaudiu del moment, sense més.
