Aquests dies de confinament, l’equip del Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l’Obac ha aprofitat per analitzar egagròpiles d’òlibes (Tyto alba) que provenien de dues masies del Parc Natural ubicades als termes municipals de Monistrol de Calders i Sant Llorenç Savall.
Les egagròpiles són restes indigeribles formades de pèls, plomes i ossos regurgitats per algunes aus, sobretot rapinyaires, després de menjar-se un animal. Les egagròpiles d’òliba acostumen a ser arrodonides, d’uns 4 a 6 cm i cobertes d’una capa superficial que els dona un color més fosc i brillant.
L’òliba (Tyto alba) és un ocell rapinyaire nocturn que viu habitualment en ambients antròpics, golfes de cases i campanars. Depèn de zones obertes amb camps per caçar els petits rosegadors dels quals s’alimenta.
L’anàlisi de les egagròpiles consisteix a obrir-les i estudiar els cranis i les restes òssies de micromamífers que hi apareixen, buscant els caràcters diferencials entre espècies o grups propers. Aquesta metodologia aporta molta informació sobre les espècies de petits mamífers i és una de les principals fonts d’informació que es té d’elles.
En les egragòpiles provinents de la zona de la Vall d’Horta, a Sant Llorenç Savall, es van trobar unes mandíbules de sorícid amb les puntes vermelles, un fet ja per si sol prou interessant perquè les musaranyes més habituals són de dents blanques. A partir de les seves mesures i distribució, es va identificar que les mandíbules podien ser de l’espècie Neomys anomalus, la musaranya d’aigua mediterrània, i l’equip del Museu de Ciències Naturals de Granollers, especialitzat en el coneixement dels micromamífers, en va confirmar l’espècie.
Una recerca al portal GBIF i al Banc de Dades de la Biodiversitat de Catalunya va constatar que l’any 1974 ja es va citar aquesta espècie al torrent de la Roca, al municipi de Granera, i que aquesta observació es va recollir en la tesi doctoral de Valentí Sans-Coma (SANS-COMA, V. 1974. Contribución al conocimiento de los micromamíferos del nordeste de la Península Ibérica y su interés biológico. Tesi doctoral. Universitat de Barcelona, Barcelona). Feia, per tant, quaranta-cinc anys que no es disposava de noves evidències de la presència d’aquesta espècie en l’àmbit del Parc Natural Sant Llorenç del Munt i l’Obac.
La musaranya d’aigua mediterrània, una espècie singular
La musaranya d’aigua mediterrània mesura entre 7 i 9 cm de cos i té una cua de 5 a 7 cm, el seu pes oscil·la entre els 9 i els 16 grams i viu en ambients fluvials, vora de rius i rierols. És un insectívor i té costums semiaquàtics i hàbits nocturns.
És una espècie singular, escassa, poc coneguda, prioritària a la Xarxa de Parcs Naturals. Els seus hàbits fan molt difícil la seva detecció. Se sap poc de les poblacions ibèriques tot i que se la considera com a no amenaçada. Alguns factors que poden afectar l’espècie són la contaminació de les aigües i la degradació i destrucció de la vegetació de ribera.
