Castellisbisal es va bolcar ahir al vespre en l’homenatge que es va celebrar a la plaça de l’Església en honor a la Samira, la dona presumptament assassinada a mans del seu marit dijous passat, i per mostrar el rebuig a aquest nou feminicidi. La plaça estava plena de gom a gom i el moment més emotiu va ser quan l’ Ayman, el fill gran de la parella (tenen quatre fills, tres d’ells menors d’edat) va explicar l “infern” que ha patit la seva mare en el domicili familiar. “El meu pare és una persona molta controladora que no deixava sortir la mare sola de casa”, va explicar francament als veïns. Samira, de 41 anys, havia iniciat els tràmits per separar-se i somniava en “trobar la llibertat”. No ho va aconseguir. El marit, de 52 anys i nacionalitat espanyola, està detingut com a presumpte autor dels fets. L’acte, que va tenir lloc a l’entrada de l’Escola Municipal de Música, va ser introduït per les regidores Gemma Margarit i Melani Solís, que van demanar “sumar esforços per poder-nos treure aquesta plaga de la societat”. Després van demanar tres minuts de silenci en record de la Samira, que els assistents, de totes les edats, van seguir amb un respecte màxim. Posteriormente, va parlar, emocionat però també molt sencer, l’Ayman, que està estudiant a la Universitat. Ayman és el fill gran de la parella, que va arribar fa molts anys del Marroc i que es va integrar molt bé en la dinàmica de la població. La Samira era una dona molt coneguda i estimada entre els seus veïns. Ayman va descriure a la seva mare, sobretot el sofriment que suportava des de feia molts anys a casa seva, i va animar a denunciar a totes les dones que ho poden està patint. “La meva mare havia de sortir amagada de casa; el meu pare col·locava les seves sabates mirant cap a un cantó determinat o posava un paper a sota, per saber si sortia”. Tota la família va patir, durant anys, aquest ambient “repressor”, va dir. “L’encantava el coneixement, anava a la biblioteca i es veia obligada a llegir els llibres amagada”. Però la dona va suportar aquesta situació “per nosaltres”, digué el seu fill gran.
amb moltes il·lusions
L’Ayman també va explicar com es va assabentar de la mort de la seva mare hores després que succeís. “Des de feina dos mesos, el meu pare la portava a passejar, cada nit, de 7 de la tarda a les 12 del vespre. I aquell dia no van tornar. Vam trucar a una persona amb la qui la mare havia quedat, i ens va dir que feia tres hores que l’esperava”. Es va témer el pitjor, va reconèixer. La Samira havia començat el tràmit per separar-se del seu marit. Quan van arribar els primers papers, recordà Ayman, la Samira va dir que “ganes tinc de ser lliure, d’aprendre molt”. Ayman també va tenir paraules d’agraïments pels veïns. “Encara que no anaven bé econòmicament, no ens ha falta de res, només la llibertat”, va afirmar. La Samira era una dona molt sociable, afectuosa i amb un somriure permanent als llavis. “Estar amb tu ens ha aportat molta felicitat; cuidarem dels teus fills amb el valor de l’amistat, la bondat i generositat i atenció cap els altres”, va dir la Marta, estreta amiga de sde que els seus fills eren petits. L’Ayman vol que la família continuï unida, el seu desig és continuar a la Universitat i que els seus germans també puguin completar el camí que desitgin. Segur que tenen el suport del veïns.
