[Jaume Barberà]
L’escriptor, periodista i polític català Víctor Balaguer, a la seva “Guia de Barcelona a Tarrasa por el ferrocarril”, de l’any 1857, comparava i lloava la importància industrial de les dues viles i va escriure que les fàbriques de Sabadell, igual que les de Terrassa, es trobaven en condicions de poder igualar i competir amb les millors teles estrangeres, i així s’havia provat en diferents assajos que s’havien fet barrejant les llanes del país amb les saxones, indispensables per a l’elaboració de certs draps superfins.
A diferents capitals, a Madrid mateix, per exemple, s’havien venut moltes vegades com a estrangers els productes de Sabadell i Terrassa.
Cent anys més tard i sobre la similitud entre les burgesies de Terrassa i Sabadell, Josep Rosas i Vilaseca, republicà d’esquerres, escriuria a les seves memòries El ciutadà desconegut. Del Llobregat al Mapocho:
“La burgesia sabadellenca i terrassenca, que tractant-se de comptar i esquilar ovelles en saben un rato llarg, en cert període de brega social feren la rucada d’importar mà d’obra de Santomera, Múrcia, per així disposar d’un bon estoc de rebentavagues a un preu mòdic. Antes, però, havien calculat sobre les possibilitats de comprar negres al Congo. Mes, a part de les lleis internacionals que molt bé es poden burlar, el cost solament del transport els sortia un xic massa salat, inconvenient que els decidí explotar la mina de Santomera. Però uns anys després, pogueren comprovar que fins en el comerç d’esclaus s’havien errat d’osques.
Seguidament d’esclatar la rebel·lió militar del juliol de l’any 36, començament de la guerra civil, alguns senyors fabricants que anys enrere havien suggerit i ajudat a finançar la tramesa de rebentavagues rebien per segona vegada la visita gens plaent de subjectes, antes en mala hora protegits. En la primera ocasió, cadascun d’ells havia entrat al despatx del protector amb el barret a la mà, blegat el cos en un angle reverencial de noranta graus tímidament expressant: ‘a sus órdenes, mi amo y señor’. La segona visita va tenir lloc a l’amagatall o domicili amb testimonis armats, sense altra presentació protocol·lària que la simple comminació d’‘ahora a mis órdenes, burgués fascista’. Si la burgesia de Sabadell i Terrassa, endemés d’ésser hàbil i destra a comptar i esquilar ovelles, hagués posseït coneixements de psicologia humana, no hauria ignorat que les facultats d’humiliació, en alguns casos, amaguen precisament la part negativa d’una ànima envilida”.
A les dues opinions es tracta de similitud o paral·lelisme. Amb el pas del temps hi ha hagut aquelles hipotètiques i conegudes diferències amb allò del “senyor de Terrassa i l’home de Sabadell” pel que fa a les classes, diguem-ne, més altes, o a les mítiques guerres de pedres pel que fa al jovent. També va escriure Joan Rosas que l’origen de la guerra no declarada entre els sabadellencs i els egarencs es perd en el cul de la història i la boirina dels temps. Els primers pobladors de les dues ciutats, segurament per raons de competència, van encetar les batusses a cops d’estaca i pedrades al marge dels codis de guerra instituïts ja a la mitja llum de la caverna. D’aquí ve que entre una ciutat i l’altra hi ha fronteres: la de Terrassa, per Can Viver de la Torre Bonica; la de Sabadell, per Can Barba. Entremig d’aquestes dues línies imaginàries hi ha la terra de ningú, en la qual antigament es feien les pedrades. Avui això d’esbatussar-se a cops de pedra ha desaparegut com a esport paleolític.
Quan un sabadellenc passa més enllà de Can Barba, el subconscient l’avisa que pot córrer algun perill. Igual que el terrassenc que traspassa les fites de Can Viver de la Torre Bonica, que perd la impressió de seguretat absoluta. Aquesta mena de neguit bel·ligerant, que en el transcurs del temps han conservat viu terrassencs i sabadellencs en el sentit de no quedar-se enrere l’un de l’altre, tal vegada ha operat com una força compulsivament vital que ha fet sorgir l’un prop de l’altre dos nuclis importants de població treballadora que, sense pecar d’hiperbòlics, podem afirmar que marxen a la davantera de molts pobles d’Espanya i marquen el pas al ritme d’altres no ressagats de la resta del món.
Des de Terrassa, les pedrades també les recorden. Així està escrit: “Què hem de dir entre Terrassa i Sabadell que es llançaven pedres a banda i banda de la riera de les Arenes, els torrents de la Grípia i la Betzuca. En un llibre d’actes del Ple de l’Ajuntament de Terrassa hi consta aquestes batusses”.
La competència comercial
Realment, aquestes dues poblacions, a vegades tan properes i tan llunyanes i, també, tan iguals i tan diferents, són veïnes i molt semblants. Hi havia una època en què la cordialitat i el veïnatge es feien difícils perquè a la competència comercial, per la diferència de tributs i normes jurídiques, s’hi afegia la pugna pel creixement urbà i pel control dels cabals d’aigua, que provocava nombrosos enfrontaments entre les dues poblacions. Actualment no es pot parlar d’enfrontaments.
Repassant els fets, es pot comprovar que la seva història ha estat ben similar. El primer vapor es va instal·lar a Terrassa l’any 1833 i a Sabadell el 1838. L’aigua era un bé escàs a les dues viles. A Terrassa es va crear la Mina d’Aigua Pública el 1842, que aprofitava la que hi havia al seu subsol i als seus torrents. L’any següent, el 1843, seria Sabadell qui constituiria la Societat dels Amants de l’Agricultura i la Indústria amb el mateix objectiu.
La principal energia l’havien d’obtenir del vapor d’aigua. I vapor volia dir carbó. Un carbó d’importació que arribaria a través del port de Barcelona, amb un cost alt de transport, o bé de Sant Joan de les Abadesses, durant uns quants anys de la fi del segle XIX. Les dues ciutats crearien els seus vapors i tindran els seus vaporistes, aquells industrials que lloguen energia i instal·lacions.
Les dues viles van quedar unides per carretera l’any 1852 i pel Ferrocarril del Nord l’any 1856.
A Terrassa hi hagué un procés de concentració industrial superior al de Sabadell. Era prou evident a l’hora de repassar les empreses d’una població i l’altra.
Sabadell va mantenir viu el seu Gremi de Fabricants. L’Institut Industrial de Sabadell, creat el 1863, fracassaria. Tindria, a més, una Unió Industrial atenta a l’estudi col·lectiu dels problemes laborals del sector. Terrassa, en canvi, va enterrar aviat el seu Gremi, que va ser substituït per un Institut Industrial, creat el 1873, el qual es convertiria en l’únic impulsor dels projectes dels seus empresaris.
Les dues ciutats van crear al mateix temps el seu banc: el Banc de Sabadell i el Banc de Terrassa, l’any 1881. Les dues entitats financeres eren impulsades pels fabricants. Però el destí dels bancs seria ben diferent. El Banc de Terrassa i el seu successor el Banc Comercial de Terrassa no passarien de la primera meitat del segle XX, mentre que el Banc de Sabadell es manté, si bé amb una filosofia diferent de la dels seus fundadors, i té més incidència en la indústria de la ciutat.
La Caixa d’Estalvis de Sabadell s’havia creat l’any 1859 i la Caixa d’Estalvis de Terrassa, el 1877. Aquell mateix any, les dues viles van rebre el títol de ciutat.
A l’Exposició Universal de Barcelona (1888), els industrials terrassencs hi van assistir cadascun pel seu compte, mentre que Sabadell ho va fer corporativament com a Col·lectivitat de Fabricants de Sabadell i va guanyar una medalla d’or col·lectiva, que molts es van aprestar a atorgar-se com a individual.
El 1901, a Terrassa es creava per decret l’Escola Superior d’Indústries, que es convertiria l’any següent en Escola de Peritatge. El 1904, Terrassa obtenia per a la seva escola l’exclusiva, en l’àmbit de l’Estat, de la concessió del títol d’Enginyeria Tèxtil. Mentre que a Sabadell, i en un àmbit inferior, s’inaugurava l’any 1902 l’Escola Industrial i d’Arts i d’Oficis.
El jazz i l’òpera
Darrerament, si Terrassa ha apostat pel jazz, Sabadell ho ha fet per l’òpera. Si Sabadell ha urbanitzat el parc de Catalunya, Terrassa ho ha fet amb el parc de Vallparadís. Si Terrassa ha apostat pel Parc Vallès, Sabadell ho ha fet pel polígon Via Sabadell. Així, podríem estar trobant paral·lelismes tanta estona com hi estiguéssim.
En definitiva, una història paral·lela, però distinta. Una història amb poques interconnexions. Són mínimes les indústries que passen d’una ciutat a l’altra i també ben escasses les relacions entre els fabricants de Sabadell i els de Terrassa. L’endogàmia entre les famílies dels industrials era considerable, però gairebé mai no es va donar entre les dues ciutats. Feia la sensació que uns i altres s’observaven de cua d’ull, de molt a prop, però cadascú anava pel seu costat. No obstant això, cal insistir en allò que per a l’historiador és força evident: la força de l’una donava impuls a l’altra i no es pot entendre la història d’una sense conèixer la de la seva veïna.
Potser aquest coneixement o l’esperit competitiu entre totes dues han estat els esperons necessaris per al desenvolupament de les dues poblacions. El fet que dues ciutats tan properes i tan semblants mantinguin al llarg dels temps el seu vigor i potència, sense haver-se eclipsat o absorbit l’una a l’altra, s’ha de contemplar des de la rivalitat que les alimenta o, tal vegada, des de la indiferència.
