Vas fer una xerrada a Terrassa fa dos anys i hi havia 300 persones a LaFACT. Fa la sensació que avui no hi hauria tanta expectativa pel feminisme o les noves masculinitats. A mesura que el feminisme ha guanyat hegemonia, ha sorgit un corrent reaccionari que intenta contrarestar-ho. També ha crescut la incertesa, des de la pandèmia. I qui està proposant certeses són els reaccionaris.
I el progressisme no és capaç de proposar certeses alegres, més enllà de tirar la culpa als homes? Hi ha una tornada a llocs antics i coneguts, que és seductor, perquè ja tens una identitat. Una de les crítiques que ens hem de fer és com plantegem alternatives del que suposa ser un home. Mitjançant la culpa no estem generant un bon resultat. Evidentment, cal parlar de privilegis, desigualtat i violència. Però no només. Un relat basat només en això és incomplet i injust. Com diria bell hooks. Els homes han de poder ser moltes més coses, a banda de potencialment agressors. Si una persona només pot ser una cosa, llavors no es pot transformar. I nosaltres, volem una transformació o no?
Algunes veus feministes diuen: ara també hem de dedicar diners i recursos a fer-los formació, perquè no siguin masclistes? Jo entenc d’on ve aquesta idea, que té a veure amb el cansament, amb què estan fartes. Però les persones sempre han de tenir espais d’aprenentatge. Si li diem a un home: “Fes-t’ho tu solet, que jo ja m’ho sé”… En fi. Però és que si li diem això a un nen o a un adolescent… És com a la sèrie “Adolescència”, de Netflix. Com que és un nen de 13 anys, genera compassió. Però i si fos un noi de 20 anys? Seria un assassí? Només hi ha 7 anys de diferència. Entenc allò que plantegen aquestes feministes, però crec que hem d’ocupar aquest espai per transformar-lo. Tots hem canviat gràcies a algú.
A “Adolescència” m’ha xocat la manca d’abraçades del pare al fill. Els homes vivim sense amor? La sèrie descriu molt bé la relació pare-fill. I crec que més que falta d’amor, és falta d’intimitat. En l’adolescència es produeix una desconnexió amb la intimitat. I la incapacitat de sostenir-la. I això genera malestar. Els homes pateixen precarietat emocional, fet que els provoca un buit. I té conseqüències.
L’amor i amistat entre homes “heteros” és el tancament de fileres quan fan el “matxirulo”? Efectivament. És un altre tipus d’amor, perquè no està travessada per aquesta afectivitat i intimitat. Però també és una amistat que defensa molt allò masculí.
Llavors, els gais estem lliures de ser “matxirulos”? Som de sucre? No, no, un home gai també està travessat pel patriarcat i la socialització del gènere. Tant és la teva orientació sexual o identitat de gènere. No hem estat criats a cubetes, com a “Matrix”. Estem aquí, vivim el mateix. De fet, en el col·lectiu gai hi ha una reproducció de la masculinitat molt concreta, entorn del desig. Però vaja, és cert que qualsevol orientació sexual diferent ja pertorba la masculinitat hegemònica. I la demostració de “no soc gai” ha de ser pública i en tor moment.
Abans de començar l’entrevista, ens hem saludat donant-los la mà. I no dos petons. Què fem els homes a l’espai públic? A mi em costa molt no mostrar afecte en públic. I que no em travessi l’emoció. L’ordre públic és un ordre masculí; per tant, és formal, desproveït d’emoció, tot està mesurat… Així que crec que aquest formalisme en els homes té molt a veure amb el cos. El cos està totalment ensinistrat. Per exemple, per no ballar. I si balles, ho has de fer molt bé i ha de ser molt masculí, com el “break”. El cos d’un home no pot ocupar l’espai públic ni amb vulnerabilitat ni amb afecte. Ah! Ni amb diversió: L’ocupació del cos en el ball ha de ser per seduir, no per diversió. Llavors, que passa amb la salutació entre dos homes: Què no pots seduir un altre home. Hem de ser tancs.
La de vegades que he dit en la meva vida “els bascos no ballem”, com per excusar-me! (Riu) Bé, l’austeritat emocional passa pel cos. Ens intentem dir: “És que jo soc fred, per això no li dic a la meva mare que l’estimo, no ballo…”. I penses que és un tret de la teva personalitat. Però si això es repeteix en quasi tots els homes, llavors és que és un patró. Una fàbrica d’homes! No és biològic, ni inevitable. És el problema i la solució: es pot canviar. Jo no soc massa “bailongo”… M’agradava el teatre i després em va fer vergonya… Segur que té a veure.
Que dos homes estem parlant de feminisme és suplantar-les? Si totes les persones hauríem de ser feministes, totes les persones hauríem d’estar dialogant entorn al gènere. Això de que la legitimitat te la dona el fet que sigui un tema en primera persona, que t’ha hagi de passar a tu per poder parlar-ne, crec que invalida moltes vivències i la possibilitat de conèixer l’altre.
