El pròxim diumenge 30 de març només tindrà 23 hores, ja que s’haurà deixat enrere l’horari d’hivern per passar al d’estiu. D’aquesta manera, a les dues de la matinada realment passarem a les tres, cosa que comporta una hora menys de son abans que toqui el despertador, uns matins on el sol sortirà més tard i uns vespres amb més llum.
Mentre que els rellotges digitals canvien l’hora de manera automàtica, tant els aparells analògics com els ritmes biològics dels éssers vius necessiten fer certs ajustos. En el cas dels rellotges de tota la vida és fàcil canviar-los l’hora, però costa més adaptar els rellotges interns de les persones. De fet, aquest canvi sobtat en els horaris pot tenir efectes negatius en els cossos i les ments de la població, especialment en persones grans, nens o gent que pateixi algun tipus de trastorn de la son. Diversos estudis també associen al canvi d’hora al desencadenament de trastorns mentals i problemes cardiovasculars i immunitaris.
Per què ho fem?
Canviar les agulles dels rellotges dues vegades l’any s’ha fet des del 1916 (en plena Primera Guerra Mundial), quan un empresari britànic, William Willet, va convèncer les corts angleses d’aplicar aquest canvi per aprofitar la llum natural durant la jornada laboral. Això, en el seu moment, suposava un cert estalvi d’energia, però aquest, en l’actualitat, és residual, segons diversos experts. Per aquesta raó, molts països de l’Àsia, l’Àfrica i l’Amèrica Llatina no el duen a terme.
A Europa, aquest fenomen és generalitzat, però ha estat subjecte a polèmica. De fet, la Comissió Europea ja va registrar una proposta per a la seva eliminació. Tot i això, la pandèmia i el desacord entre quin dels dos horaris és el més adequat han dilatat la presa de la decisió final i encara no hi ha una data límit. Per aquest motiu, el més segur és que el pròxim 25 d’octubre s’haurà de revertir aquest canvi d’hora per tornar, de nou, a l’horari d’hivern.
