Ja tenen dos fills en comú i el pare, Sergi, altres dos amb una parella anterior. Però l’experiència no ha servit de gran cosa aquesta vegada, perquè el Noel ni va trucar a la porta, i si ho va fer va ser tot just un segon abans de tirar-la a terra per sortir al món en gran, i al carrer. Sí, en la via pública. La Maria, la mamà, va donar a llum aquest dilluns passat, de matinada, al carrer de Salmerón, a tocar del Castell Cartoixa de Terrassa, dempeus, amb la seva parella, el papà, el Sergi, aguantant al nen en l’aire. Anaven de camí cap a MútuaTerrassa però no els va donar temps a arribar. La Maria i el Sergi expliquen al Diari de Terrassa el que van viure aquella matinada, aquesta estranya mescla de vertigen i calma, d’enlluernament íntim a l’aire lliure. “Jo volia un part natural aquesta vegada, però potser no tant”, fa broma la Maria.
Maria Colomer Caparrós és mestra i té 35 anys. Sergi Ballbè Martí compta 42 i és topògraf. Terrassencs de tota la vida, van marxar a viure fa uns quatre anys a Castellbell i el Vilar a la recerca de comunió amb la naturalesa, per imbuir-se de tranquil·litat lluny (però relativament a prop) de la ciutat, però de Terrassa són i a Terrassa mantenen vincles familiars.
A Terrassa van arribar, de nou, aquest diumenge passat. “El Noel es passava ja de les setmanes de gestació, Gairebé arribàvem a la 41”, explica la mare somrient. El dilluns al matí tenien programades les corretges a Àptima. “A veure si aguanta”, van pensar.
La Maria, el Sergi i el Noel, amb el Castell Cartoixa al fons / NEBRIDI ARÓZTEGUI
El dia de diumenge va transcórrer amb normalitat. “Em vaig anar a dormir amb els nens a les 21 hores, molt tranquil·la. Però a això de les 00.30 em vaig despertar i em vaig llevar amb una contracció més forta que les experimentades una setmana abans. Vaig pensar: ‘Potser avui sí que el tenim ja aquí'”, recorda la Maria. Possiblement ja en les proves del matí del dilluns els metges decidien que Maria es quedés ingressada per parir al migdia del dilluns, potser a la tarda…
El que va ocórrer després no es va derivar d’una falta d’organització en una família acostumada, a la força, a preparar les coses i encaixar peces en el puzle del dia a dia. “Ho vam preparar tot per si havíem de córrer i vam decidir sortir de casa per portar als nens a casa de la meva sogra”, explica la Maria. La mare del Sergi, la Rosa Maria, viu al carrer de Salmerón.
“Jo volia un part natural aquesta vegada, però potser no tant”, fa broma la Maria
Fins aquí, tot sobre rodes. A les 2.15 hores de dilluns van marxar de Castellbell i el Vilar. Van arribar a Terrassa a deixar la canalla distribuïda. Com tenen clau del pis de la Rosa Maria, hi van entrar pel seu compte. “Jo portava fins i tot la meva pilota de pilates, olis essencials, música. Teníem un pla de part”, diu la mamà. El Sergi assenteix: “Ho teníem tot organitzat. Amb el segon havíem apurat massa i no volíem que ens passés el mateix”.
La canalla, al complet
Una contracció a les 3.08. “Ho sé perquè ho tinc marcat per una aplicació en el mòbil”, diu la Maria. Aquella contracció era molt forta, una sensació nova en la successió de crides del Noel des de dins. Va ser com una explosió interna. La Maria es va marejar, va estar a punt de caure a terra. El Sergi no arribava, estava aparcant el cotxe.
“Eren les 3.15 quan vaig baixar les escales. Tot anava bé. Vaig travessar el carrer. El Sergi em va dir que els nens em deien adeu des de la finestra i jo, d’esquena, vaig fer una salutació amb la mà. I em vaig plantar”
El Sergi va arribar, per fi. La Maria es va restablir una miqueta. Anem. Voleu que us porti amb cotxe?, va preguntar la Sandra, la cunyada de la Maria. No cal. Total, són uns metres fins a Mútua, arribem en breu.
“I em vaig plantar”
La Rosa Maria viu en un primer. “Eren les 3.15 quan vaig baixar les escales. Tot anava bé. Vaig travessar el carrer. El Sergi em va dir que els nens em deien adeu des de la finestra i jo, d’esquena, vaig fer una salutació amb la mà. I em vaig plantar”.
“Que ja és aquí, que ja és aquí. Ja noto el seu cap”, va etzibar ella en trepitjar la vorera. Es va baixar els pantalons. El Sergi va veure el caparró del petit Noel obrint-se pas. “Agafa’l, agafa’l”, va dir la Maria just abans d’una última contracció, el món concentrat en un instant, i dos crits de dolor seguits, la Maria dempeus, el Sergi amb una mà en el delicat cap del seu fill, amb l’altra aguantant com un vent amable la caiguda.
“El vaig agarrar i li ho vaig donar a la Maria. Respira?, va preguntar ella”. Ella va acaronar l’esquena del nen. Bé, potser va ser una mica més que una carícia. El Noel va esclatar en un sanglot de benvinguda. “Aquest moment sí que va ser angoixant“. Es van llevar els jerseis per abrigallar el nounat. La família mirava per la finestra amb els ulls assaltats per l’esglai, amb el Manel, fins ara el més petit de la casa, amb 2 anys i mig, dient alguna cosa “de la panxa de la mama”.
La Maria i el nounat, en l’interior de l’ambulància
La Maria i el Sergi van asseure’s en un banc al costat de la parada del bus. “En aquell d’allà”, assenyalen. Part de la família estava ja al carrer. La parella es va fer fotos amb la criatura. Va arribar l’ambulància. “Em van atendre, però gairebé no recordo aquells moments. Sí que em van semblar molt llargs”, afirma la mare. Van arribar a MútuaTerrassa, on mare i fill van estar fins al dimecres al migdia.
“Molta gent m’ha dit que vaig ser molt valenta, però jo contesto que no, que no em quedava una altra”
“Allò va ser com una emoció intensa, com d’haver passat un moment de perill”, explica el Sergi.
I la mamà, com ho rememora? “En el moment més àlgid vaig sentir com un ànim especial, com que l’instint em guiava. Estava acompanyada, pensava que el Sergi també ho podia fer, que era allà amb mi. Tenia aquesta confiança extra de no estar sola. I no, no vaig sentir por, potser per falta de temps. Molta gent m’ha dit que vaig ser molt valenta, però jo contesto que no, que no em quedava una altra”.
El Noel va néixer a les 3.22 hores del 24 de març. “Als sanitaris del SEM els vaig demanar que el Sergi tallés el cordó umbilical”. El va tallar, en efecte, dins de l’ambulància. “Almenys, vaig fer alguna cosa”, fa broma el papà feliç.
La parella es va fer una foto amb el nadó abans que arribés l’ambulància
El Noel rondina en braços de la seva mare en la primavera recentment estrenada. Noel, 3 quilos i 855 grams, 54 centímetres. “El nom el teníem pensat ja”. En Jan (14), na Maria (13), n’Anna (6), en Manel (2,5) estan en un núvol. “Per a mi no va ser una experiència traumàtica. La vida ens ha donat un regal i el Noel va decidir sortir perquè estiguéssim sols els tres una estona. El Sergi, el Noel i jo. Serà un dels pocs moments en què estarem sols els tres”, deixa anar la Maria, i el somriure li cau una altra vegada.
“Teníem pla A i pla B. I va sortir el C”, comenta el Sergi. “Noel vol dir regal”, agrega la Maria, com si tot hagués estat premonició cristal·litzada.
