Carles Fornell
La tecnologia sempre ha estat una moneda de doble tall, ens ha portat beneficis com a esperança de vida i també per un altre lloc nous perills.
La nostra espècie ha vist la pobresa, la malaltia, la desgràcia que han caracteritzat la nostra història. Ara nosaltres tenim les eines per expressar-nos tècnicament, tenim al nostre abast la web que aprofundeix a les regions del món menys desenvolupat. Podem compartir el creixement mèdic a un nivell exponencial per tot el planeta.
La bioenginyeria es troba en l’avenç que suposarà la inversió dels processos associats a les malalties i l’envelliment. La nanotecnologia i la robòtica dista en aquest moment de dues o tres dècades en què continuarà l’expansió exponencial d’aquests beneficis. Passarem cada cop més temps en ambients virtuals, podrem tenir qualsevol mena d’experiència que desitgem i amb qui desitgem. La nanotecnologia tindrà una capacitat a l’hora de donar forma al món físic, perquè aquest s’emmotlli a les nostres necessitats. Vells problemes derivats de la nostra decadent “era industrial” seran superats i serem capaços de revertir la destrucció mediambiental. Cèl·lules de combustible nanodissenyades i cèl·lules solars proporcionaran energia per tot el planeta i suprimiran la dependència fòssil. Hi ha dissenys de nanorobots per introduir a l’interior dels nostres cossos per destruir patògens i eliminar restes de proteïnes mal formades, reparar l’ADN i revisar l’envelliment. Així, serem capaços de redissenyar tots els sistemes del nostre cos i cervells, perquè siguin més potents i duradors. El que serà més important serà la fusió de les intel·ligències biològiques i no biològiques, encara que la intel·ligència no biològica aviat serà la predominant.
Des de la dècada del 1980 hi havia els coneixements per crear patògens potencialment més perillosos que les armes nuclears. En un laboratori de bioenginyeria de la Universitat Johns Hopkins es va simular un joc anomenat “hivern fosc”, es va demostrar que la introducció de la verola a tres ciutats dels EUA podria causar un milió de morts. Els virus van ser biodissenyats per derrotar l’actual vacuna de la verola. La prova d’aquest perill va quedar clar en un experiment dut a terme a Austràlia, l’any 2001. Quan el virus de la verola dels ratolins va ser modificat amb gens que van alterar la resposta del sistema immunitari, la vacuna va ser incapaç de parar aquest virus modificat.
Aquestes amenaces han demostrat una acceleració contínua a una llarga història de catàstrofes que han estat generades de manera interna. No obstant això, podem trobar cert consol en l’efectivitat de la resposta mundial en el cas del virus de la síndrome respiratòria aguda greu (SARS). Els científics van ser capaços de seqüenciar l’ADN del virus de la SARS al cap de trenta dies després de la seva aparició. A mesura que la tecnologia s’acceleri en direcció a un complet desenvolupament del genoma, nanotecnologia i robòtica, presenciarem un entrellaçament de potencials. Una solució considerable és la replicació dels nanorobots, la tecnologia nanorobòtica necessita milers de milions d’aquests dispositius. Per aconseguir els nivells necessaris d’autoreplicació com seria l’estratègia utilitzada al món biològic. Aquesta tecnologia seria necessària per tenir el control de les malalties que patim els humans. Serien màquines que aportarien tots els instruments per al reg sanguini fins al seu destí, per fer la intervenció necessària.
El material principal per a construcció dels nanorobots és el carboni. El carboni és el component ideal per als assemblats moleculars, que tenen la capacitat de formar quatre enllaços covalents. Les molècules de carboni poden formar cadenes rectes, en ziga-zaga, en forma d’anells, nanotubs, plecs, matrius d’hexàgons i pentàgons que formen esferes. Altres varietats de la biologia han fet el mateix ús del carboni que es trobaria a la biomassa.
Podria un nanorobot fora de control destruir la biomassa terrestre? La biomassa té de 10/45 àtoms de carboni, una estimació amb un nanorobot és de 10/6. Aquest nanorobot malèvol necessitaria replicar-se al voltant de 10/39 còpies de si mateix per reemplaçar la biomassa que podria aconseguir amb 130 replicacions expandides. El biofísic Robert Edward Freitas ha calculat un temps de replicació aproximat de 100 segons, de manera que 130 cicles de replicació requeririen tres hores i mitja. Tot i això, el ritme de destrucció seria més lent, la biomassa no està distribuïda de forma eficient. A més, la petita grandària dels nanorobots no pot viatjar gaire de pressa, trigarien diverses setmanes per fer la volta al món.
El no control o el control per controlar tot el que es pugui controlar seria el perill que actualment corre la població mundial.
