La vida, a vegades, dona moltes voltes. Això devia pensar el terrassenc Ezequiel Vigués i Mauri quan celebrats els cinquanta anys va materialitzar el seu somni d’infant, ser titellaire, com Joan Barqués, també terrassenc. El nostre personatge, de petit, anava a les funcions del teatre de guinyol de Barqués en un magatzem de la Creu Gran, i en arribar a casa, al carrer del Pantà, l’imitava en el pati creant històries i donant vida a ninots de drap i guant, que feien les delícies de la seva família i amics.
El seu desig d’infantesa, però va trigar molt de temps en fer-se realitat i va ser fruit de l’atzar. Corria l’any 1930 a París quan l’Ezequiel, després d’una ruptura sentimental i professional amb la ballarina Teresa Boronat i una fugida marítima sense arribar a port, va entrar en una botiga de titelles a buscar feina. Els propietaris, el matrimoni Thiessard, pensaven que venia pel seu anunci, en el que demanaven un ajudant pel seu teatre Guignolia al parc de Montsouris, que gestionava el fill, d’en Robert Desarthis. La família va enviar a Ezequiel cap al guinyol, li va fer una prova i el va contractar per treballar-hi. En aquell teatre parisenc és on es va formar i on va començar la seva carrera com a titellaire sense que s’ho hagués proposat ni per un instant.
Ezequiel va aprendre i es va especialitzar en la tècnica del guant lionès, heretada del titellaire de Lió Laurent Mourget (1769-1844), que vol dir moure els putxinel·lis amb els dits de la mà i sense fils. L’experiència amb el Thiessard va ser tan reeixida que al cap de mig any, el 1931, fundà el seu propi teatre de titelles, el Petit Moulin, al Boulevard de Courcelles, i sota la marca de Didó en record a la dida, Manuela, que el va criar d’ençà que tenia un any en quedar orfe de mare. El guinyol a París anava bé prou bé, però el va tancar amb l’ànim de tornar i provar sort a Catalunya.
Retorn a casa
Aquell mateix any, el 1931, torna a Barcelona, on ja s’establirà de manera definitiva fins al seu traspàs l’any 1960. En una primera etapa compaginar la feina en el departament d’estadística de l’ajuntament barceloní amb les funcions de titelles els diumenges i festius a diverses sales, com la Sala Reig, el Cercle Artístic de Sant Lluc (aleshores els Quatre Gats) i fins i tot al Palau de la Música. A Barcelona coneix la seva nova companya, la Teresa Riera i Llisas, de Terrassa i artista plàstica, que l’acompanyarà fins al final dels seus dies, i tindrà cura del seu ric llegat que està dipositat al Centre de Documentació i Museu d’Art Escèniques de l’Institut del Teatre.
La Guerra Civil estronca el projecte artístic del matrimoni. Un cop acabada, Didó i Teresina, com se’ls coneixien, reprenen els seus espectacles i fan funcions a les hores de descans de les sales de cinema barcelonines fins que el 1941 inauguren un teatre estable a l’avinguda de la Llum, anomenat el Club de los Niños, que s’estrena el 24 de desembre d’aquell mateix any amb “El sueño de Navidad”. Aviat han d’abandonar l’espai perquè es converteix en un cinema i ja no hi ha cabuda per la companyia de guinyol.
El teatret surt de gira
Serà el 1944 quan la parella d’artistes decideixen que el seu teatre -una barraqueta aleshores- sigui itinerant i faci gira per Catalunya. Didó i Teresina porten el seu art de titellaire a unes quinze poblacions, al llarg de sis mesos de l’any, des de Pasqua fins a novembre, moment que reposen i aprofitant per revisar i arreglar tot el material. La parella, que transportava una estructura que pesava tres tones, oferia fins a dotze funcions al dia i estava a cada ciutat una o dues setmanes.
El titellaire amb la seva dona el 1940 / Museu Arts Escèniques de l’Institut del Teatre
El seu repertori abraçava més de cinquanta peces, moltes d’elles eren adaptacions del teatre francès i català, i també de pròpies. Alguns dels títols foren “El ruc saberut”, “La Caputxeta i el llop”, “Alí Babà i els quaranta lladres”, “La rateta que escombrava l’escaleta”, així com d’altres títols basats en recreacions d’ambients viscuts com “”El pont de Notre-Dame de París” i algun sainet costumista com “Els drapaires” i “Canvi de casa”.
Més de cinquanta personatges
Per la seva representació comptava amb més de cinquanta titelles, construïts amb les seves mans, molt ben caracteritzats en els seus rols i de presència molt atractiva, que es podien identificar còmodament i preveure qui eren els bons i els dolents. El teló s’aixecava amb un elegant putxinel·li que feia de presentador i tot seguit començava la història. Al petit escenari hi desfilaven una àmplia llista de personatges inspirats en l’univers proper i quotidià (una parella d’home i dona, una parella d’ancians, un sergent, un pallasso, una ballarina, un drapaire, un desdentat, un dimoni, un bruixot…) fins a nobles i estrangers (hi sortien figures de Rússia i Japó) i uns quants animals (lleó, cavall, pingüí, gos, gat…). Els decorats, molt cuidats, eren pintats per escenògrafs professionals.
Amb el temps s’ha fet valdre a l’artista terrassenc en aquesta disciplina i ha quedat escrit en publicacions fetes. Així s’ha posat en relleu que Didó va ser el primer titellaire català que no va usar llengüeta perquè ell mateix tenia la capacitat i habilitat de fer molts registres interpretatius de veu, que es complementaven amb la veu femenina de la Teresina. També s’ha subratllat que tenia el do d’integrar en un tancar i obrir d’ulls a la canalla i fer-los partícips de la història que es contava. Poder el millor resum de l’art de Didó el trobem en les paraules d’elogi del crític Sebastià Gasch quan va manifestar que “els seus espectacles estaven plens d’humor, fantasia, poesia i d’elevada categoria artística”.
Amunt i avall de Barcelona a París i viceversa
L’Ezequiel Vigués i Mauri, abans de ser titellaire, va tenir una vida inquieta i agitada que el va fer viatjar cap a París diverses vegades per tornar, finalment, a Barcelona. Fill d’uns pares taverners terrassencs, al carrer Pantà, la seva mare va morir quan a penes tenia un any i va ser criat per una dida, d’aquí el nom de Didó. Va estudiar a Manlleu, on tenia família, i a Terrassa. Es va guanyar la vida fent de dependent de comerç a Barcelona i a París (entremig va haver-hi una experiència fallida a Londres de cambrer) per acabar sent representant entre les dues ciutats del negoci d’exportació tèxtil. L’any 1918, a París, la seva vida dóna un tomb. Deixa l’ofici de representant i entra en el món artístic. Primer fent de mànager d’una ballarina, Teresa Boronat, la primera figura del Liceu, amb qui acabaria establint una relació sentimental i professional. Ambdós van obrir a la ciutat parisenca, entre 1927 i 1928, una escola de dansa i un cabaret, el Sevilla, simulant al terrassenc Josep Oller amb El Moulin Rouge. Les dues iniciatives van fallir i també el seu projecte com a parella. Decebut, l’Ezequiel embarca el 1930 a bord d’un transatlàntic cap a Amèrica amb destí a Santiago de Xile, però quan va arribar al port panameny de Colón va tornar cap a París. I va ser allí, quan ja havia complert els cinquanta-un anys, que comença la seva carrera de titellaire de la mà de la família Thiessard i del seu fill, Robert Desarthis, en el teatre Guignolia del Parc Montsouris per després establir-se a Catalunya.
