Hi ha dies internacionals de tots els colors, mai més ben dit, i el d’aquest divendres és precisament el Dia Internacional del Color. L’explicació, almenys oficiosa: el 21 de març es generen els equinoccis, amb el dia i la nit amb la mateixa durada, els símbols de llum i ombra. Adaptem la celebració a Terrassa sense escarafalls i repassem alguns espais públics que el poble assimila amb colors. N’hem escollit quatre, ponts i places, però potser n’hi ha tants com colors.
Plaça de Rafael Alberti o “la pista negra”
/ ERIC SERRANO
Es va equivocar el colom? Qui li anava a dir al poeta gadità, un dels emblemes del grup del 27 (no necessàriament el millor), cabellera blanca i veu de tribú, que una plaça amb el seu nom seria coneguda popularment amb un altre nom, i que aquest altre seria “La pista negra”. Perquè és així com bona part del veïnat de les Arenes-la Grípia-Can Montllor coneix la plaça de Rafael Alberti, dedicada a l’autor de “La arboleda perdida”. La plaça no es caracteritza precisament per la seva frondositat, i sí per aquest terra d’asfalt que decideix el seu nom popular. La plaça de Federico García Lorca, a tocar, sí té vida frondosa i d’ombres vitals a l’estiu. I també té nom popular generalitzat: “La plaça de les columnes”. Sigui com sigui, el veïnat té en alta estima la plaça de Rafael Alberti (Puerto de Santa María, 1902- 1999) i per això ha frustrat algun intent de reconvertir-la en aparcament. Segurament no s’equivocava el colom.
La plaça de Ca n’Anglada o “Plaça Roja”
/ LLUÍS CLOTET
Pot sonar a conte d’Abuelo Cebolleta, però a més de que abans gairebé tot això era camp, Terrassa era coneguda com a Terrassa la Roja per la seva combativitat en el moviment obrer i la seva efervescència antifranquista. Parlem dels anys 60 i 70 del segle XX. I a Terrassa la Roja es trobava, per descomptat, la Plaça Roja, que va prendre protagonisme més enllà de les fronteres locals en aquells temps. En aquest espai de Ca n’Anglada no hi havia desfilades de perfecta marcialitat, però sí un pol d’atracció que girava al voltant de l’església de Sant Cristòfol, situada a la plaça. Era la parròquia dels capellans Agustí Daura i Joaquim Garrit. La plaça encara és coneguda també per “la plaza del cura”, però el seu nom oficial era més canònic: plaça de Pío XII. L’any 1984, l’Ajuntament la va rebatejar amb el nom de plaça de Ca n’Anglada i una dècada després va ser objecte de remodelació. La nova plaça va ser inaugurada el 6 de maig de 1995 per l’alcalde d’aleshores, Manuel Royes, i el president de la Junta d’Andalusia, Manuel Chaves.
El pont de Sant Llorenç o “pont verd”
/ UMA JAREÑO
L’estat actual d’aquest viaducte, que uneix els barris de Sant Pere Nord i de Sant Llorenç creuant la riera de les Arenes, no convida a pensar precisament en el color de l’esperança. El pont de Sant Llorenç ha estat reformat en una intervenció integral, llargament reivindicada pel veïnat d’una i altra banda de la riera, i la seva imatge és ben diferent de la qual va servir per la designació popular “el pont verd”. Però la passarel·la per als vianants, construïda fa més de 41 anys, llueix ara una altra tonalitat, grisenca, després de les obres que, amb un pressupost de 243.699 euros, la van rehabilitar. Els treballs es van iniciar al juny del 2024 i van acabar el desembre.
Un “pont blau” sobre el parc de Vallparadís
/ ERIC SERRANO
“Visc a l’altra banda del pont blau”. Podria ser el títol d’una cançó folk nord-americana, però també el comentari d’un veí d’una zona del Centre o d’una altra zona de l’Antic Poble de Sant Pere. Tots dos sectors, és clar, confrontants amb el parc de Vallparadís. Són molts els residents en aquest àmbit que anomenen “el pont blau” a la passarel·la de Sant Valentí, que rep el seu nom oficial del carrer del Centre al qual desemboca. A l’altra banda, els carrers de Joan Duch i de Bonaventura Castellet. El pont, de lleugera corbatura i pendent de restauració ( i de tons blaus, per descomptat), és en realitat la passera del Torrent dels Bruixes i es va inaugurar el 13 de març de l’any 1999. Té 62 metres de longitud.
