Si es mira cap al cel al vespre durant aquests dies es pot observar un fenomen astronòmic gairebé únic: l’alineació dels set planetes veïns de la Terra al sistema solar. “Estem en una posició ara mateix de la nostra òrbita on, pràcticament, tenim tots els planetes, excepte els planetes nans, al mateix pla, el que es diu l’el·líptica. I per això, doncs, des de les 19 hores fins a les 21 hores estan tots en línia a l’eclíptica”, relata Raúl Aragonès, president de l’Agrupació Astronòmica de Terrassa.
Aquest divendres, 28 de febrer, és el dia que millor es pot veure aquesta alineació al cel, tot i que Aragonès explica que “des de fa més aviat un mes que es començaven a veure alineats els planetes. Ara és quan comencem a perdre el visual de Saturn, que comença a perdre’s per posició”. El president de l’Agrupació Astronòmica argumenta que aquesta viralització fins al dia d’avui es pot deure a “la seva distància i separació entre ells, queden més diferenciats els uns dels altres. Potser costava més de veure’ls, i ara sí que és veritat que entre les 19 hores i les 21 hores els tens tots en línia a l’eclíptica”.
Actualment, els planetes més visibles a simple vista són els més propers a la Terra, com són Mercuri, Venus i Mart, igual que es poder distingir bé Júpiter i Saturn. Els dos més allunyats, Urà i Venus, són més difícils d’apreciar. De fet, ni amb uns prismàtics es podria, ja que es requereix un telescopi visual per observar-los.
Un fenomen lligat a les òrbites
Aquesta efemèride visualment espectacular no es podria explicar sense la gran coincidència d’alineació de les òrbites dels set planetes. “Totes elles han acabat en un pla visual superposat, és a dir, que les deixa en una posició, per entendre’ns, alineada. Aquest pla permet la seva visual pràcticament a la mateixa hora”.
L’alineació depèn d’òrbites que van a diferents velocitats: no és la mateixa la de Mercuri, que triga 88 dies a fer una volta al Sol, que la de Júpiter, que triga gairebé 12 anys. El cas més extrem és el de Neptú, que passa 165 anys fent l’òrbita al voltant de la nostra estrella. Aquest fet provoca que hi ha una combinatòria de diversos planetes que giren a diferents velocitats. I no sempre estan visibles. “El més probable és que quan un dels planetes es pugui veure amb més lluentor, un altre estigui per sota de l’horitzó”, afegeix Jaume Calaf, membre de l’Agrupació Astronòmica de Terrassa i professor retirat del Grau d’Enginyeria Aeroespacial de la UPC.
De fet, diversos estudis asseguren que aquesta alineació exacta, amb les mateixes posicions i les mateixes distàncies entre els astres, no es repetiria fins d’aquí a 467 anys. Sí que és un fenomen extraordinari, però Calaf és prudent: “La gràcia és que es poden veure a la vegada la mateixa nit. No sé si és cada tant temps, jo crec que és més sovint. El Reial Observatori Astronòmic de Madrid no en parla com un fenomen únic”.
Com i des d’on veure els planetes?
L’alineació és tan extraordinària que pot ser albirada des de qualsevol punt de la ciutat, assegura Raúl Aragonès. “Mirant cap al sud es veuen tots. Es veu ara fluixet ja Saturn, però Venus és allà brillant; Júpiter és a tres quarts de rellotge; Mart a un terç del rellotge; i allà al mig, a través del telescopi, hi són Neptú i Urà. Mercuri és el que més brilla de bon matí”.
Tot i això, per veure’ls correctament es recomana ser a un lloc amb poca contaminació lumínica i, sobretot, un cel net de núvols. Caldrà esperar una bona nit!
