No es podia començar la casa per la teulada i era necessari assegurar primer els fonaments pràctics, l’increment de la supervivència, la millora d’esperança de vida, per llançar-nos després a la consideració dels aspectes psicològics i la seva vinculació amb la qualitat de vida. Això subratlla Montserrat Pascual, psicooncòloga de la fundació Oncolliga a Terrassa, una de les professionals que dia rere dia treballen amb malalts de càncer i el seu entorn, com es fa des de fa anys però segurament sense la determinació que comença a apuntar. Queda camí per recórrer però el vessant de suport emocional guanya terreny sense minva del vessant merament terapèutic. Al revés, com a complement cada vegada amb més protagonisme.
Terrassa se suma aquest dimarts al Dia Mundial contra el Càncer amb la mirada posada, doncs, en un lloc més enllà de les dades; més enllà de les estadístiques que indiquen que a la ciutat es detecten cada any uns 1.050 casos de càncer globals (segons el darrer recompte), que la previsió a tot Espanya passa per l’increment del 3,3% en els diagnòstics en aquest 2025, segons el doctor Carles Pericay, cap del servei d’Oncologia de l’Hospital Universitari MútuaTerrassa (HUMT). Aquest increment té a veure amb el de la població i amb l’envelliment demogràfic, “però estem veient un augment de tumors en gent jove”, afegeix. El càncer colorectal, en la qual l’edat mitjana dels afectats era de 70 anys, ha baixat, “i ens enfrontem a un increment del 20% en el segment de pacients menors de 50 anys”. Les alteracions moleculars que poden estar darrere d’aquest fenomen es troben en fase d’estudi.
Terrassa se suma aquest dimarts al Dia Mundial contra el Càncer amb la mirada posada, doncs, en un lloc més enllà de les dades; més enllà de les estadístiques que indiquen que a la ciutat es detecten cada any uns 1.050 casos de càncer globals
El que està assegurat és el paper significatiu de l’atenció psicològica en els processos de teràpia. “Tot pacient ha de disposar de la possibilitat d’aquesta atenció, i a Terrassa, tant a MútuaTerrassa com al CST, tenim la sort de disposar-ne”, destaca Carles Pericay. Aquesta atenció existeix fins i tot en pal·liatius, afegeix el doctor, partidari que, com passa a Mútua, el servei de psicooncologia estigui adscrit al d’oncologia (en altres hospitals depèn del departament de salut mental), perquè així els professionals “s’impregnen de la cultura oncològica”.
L’ànim no cura, però ajuda
Cal allunyar-se, però, del mantra del mite d’autoajuda: ningú es cura d’un càncer per la seva disposició d’ànim. Marc Campayo, cap del servei d’Oncologia del Consorci Sanitari de Terrassa (CST), adverteix contra la fal·làcia que es pot resumir en la frase “el càncer remet si estàs bé d’ànim”, però també deixa clara la importància del benestar emocional per a la millora dels pacients. Hom pot creure en l’evolució positiva d’un malalt quan, de cop, es descobreix que pateix ansietat, que dorm malament, que té problemes familiars associats a la malaltia. “Potser la manca de suport emocional provoca que no es prengui el tractament d’igual manera. Aleshores sí que repercuteix en les conseqüències del tractament. Una notícia dolenta tampoc l’acceptarà de la mateixa manera. Per descomptat, estar bé en el camp emocional ajuda”, ressalta el doctor Campayo.
“Les dades avalen que un major grau de ganes de viure permet una millora de la supervivència”, agrega el doctor Pericay. Un exemple: la nafra en la boca producte d’una teràpia la sofreix igual el positiu que el pessimista, però l’estat d’ànim “sí que influeix en la manera d’afrontar-ho”, insisteix Pericay.
Unitat de radioteràpia del CST
La curació radica en el tractament mèdic, subratlla la psicooncòloga Montse Pascual, però la part psicològica resulta d’especial importància tant per al pacient com per al seu entorn: “Hi ha tractaments molt agressius, amb efectes secundaris, que costa gestionar. I existeix la por a la mort quan se sent el diagnòstic. S’altera la vida social i la laboral, es produeixen canvis de rol, passant a vegades de cuidador a cuidat. I hi ha creients que deixen de ser-ho i descreguts que passen a creure”, declara la psicòloga.
Acompanyament
Pacients i entorn més pròxim requereixen acompanyament en aquesta necessitat de readaptar-se. Hi ha moments de tot, també de tristesa i de dol per projectes truncats a curt i mitjà termini, però són moments que han de ser-hi. Hem d’aconseguir que la ràbia o l’ansietat siguin adaptatives, que no degenerin en ansietat prolongada”, afegeix Pascual. Més important que l’efecte és com afrontar-lo per no caure en l’enfonsament que, aquest sí, pot trastocar l’eficàcia terapèutica: “Hem de prevenir que el malestar emocional no derivi, per exemple, en un estrès que posi en perill el tractament per desídia o desesperança; per deixar-se anar i dir adeu”.
Si queda treball per fer en l’àmbit de l’atenció sanitària, no queda menys feina en l’apartat social. “A la societat li costa entendre les seqüeles presents en els supervivents. Aquest ha de ser un dels principals reptes: aconseguir que la societat conegui i accepti les limitacions dels pacients, les conseqüències de la malaltia i el tractament, conseqüències que de vegades són cognitives. No deixa de ser un fet traumàtic amb seqüeles”, conclou Pascual.
La conscienciació inclou també el sector sanitari: “Hi ha psicooncologia en hospitals però és cert que hi ha àrees de població més desateses. Es tracta d’un pilar molt important en l’atenció. Moltes vegades ens fixem només en la tècnica, però aquests aspectes col·laterals són molt importants. No tot el col·lectiu mèdic està prou conscienciat amb això, però també és per falta de temps”, apunta el doctor Campayo. El CST, afegeix, duu a terme un projecte d’humanització de l’assistència i els espais, un fonament més en una tendència a l’anàlisi integral dels tractaments contra el càncer més enllà de les teràpies específiques.
